Salut als museus

Com cada dilluns, avui la majoria estaran tancats per descans setmanal, però aquest dissabte els museus de tot el país s’han omplert d’activitats per celebrar el seu dia internacional. Solen ser dies una mica atípics, amb les sales plenes de visitants, atrets sobretot per la gratuïtat de l’entrada, com si la resta de l’any el preu fos tan abusiu que gairebé ningú no s’ho pogués permetre. Potser caldria explicar, enmig de l’extensa oferta educativa que es desplega per la seva festa, com aconsegueixen tirar endavant unes programacions sovint de categoria excepcional tot i estar tan infrafinançats i, a sobre, obrir com si cada dia fos una celebració. Qui és que entra a un museu enfadat? El cas és que cada any, quan arriba el Dia dels Museus, es llancen proclames bondadoses sobre el poder transformador de l’art, sobre el seu caràcter inclusiu, sobre la seva contribució a la transmissió dels llegats. I tot això és veritat, però cada vegada em reconec menys en els elogis de l’art que el presenten com “una obertura a la possibilitat d’altres mons” i hi penso més com a recers de salut i benestar ben presents i palpables. Al fons de les imatges, no hi ha un altre món vivible, sinó una tela en blanc o una pedra per desbastar. Allò que l’art hi vessa al damunt no és una realitat alternativa ni una fugida, sinó un mirall invertit del món que ja tenim, el seu fantasma. Per això m’agraden tant els museus d’art contemporani i els etnogràfics, on una aixada pressuposa una mà callosa aferrant-la, o els de joguets, on cada peça és un exvot d’infància. Fins i tot el buit, entre una obra i una altra, representa el temps.