Alegria

Ale­gria i cer­vesa: aquesta era exac­ta­ment el peu de foto amb què aquest diari acom­pa­nyava una imatge de por­tada en què es podia veure un animós gru­pet d’esco­ce­sos bor­rat­xos al mig de les Ram­bles de Bar­ce­lona. Doncs sí, senyor: molta ale­gria i encara molta més cer­vesa. Aquesta set­mana, els bar­ce­lo­nins ens hem hono­rat amb la visita d’uns vint mil esco­ce­sos, segui­dors d’un equip ano­me­nat Glas­gow Ran­gers que venia a jugar un par­tit de tor­nada con­tra el Barça: bé, suposo que això ja ho sap tot­hom i no cal expli­car-ho. El cas és que, d’aquests vint mil, es veu que catorze mil no tenien ni entrada per poder assis­tir al matx al Camp Nou, però això tant els feia: si no podien veure el par­tit, almenys apro­fi­ta­rien l’estada per expres­sar la seva immensa ale­gria.

Una ale­gria enco­ma­na­dissa, a jut­jar pel que s’ha pogut veure –i olo­rar– a la plaça Cata­lu­nya i les Ram­bles durant l’estada dels ani­mo­sos gers, que es com es fan dir fami­li­ar­ment aques­tes cri­a­tu­res dolcíssi­mes. De tota manera, es coneix que encara hem d’estar con­tents, perquè exis­tia un pre­ce­dent d’una visita dels gers a Bar­ce­lona, l’any 1972, que, a diferència de la d’aquesta set­mana, va aca­bar en bata­lla cam­pal. O sigui que tran­quils: se’ns han pixat per les can­to­na­des, han omplert el cen­tre de Bar­ce­lona de merda, però hem de cele­brar que, enduts per l’ale­gria, no els hagi aga­fat per tren­car-nos la cara.

L’any 1972 un ser­vi­dor estava ocu­pat nai­xent, de manera que, lamen­ta­ble­ment, no guardo cap recor­dança de l’ante­rior visita dels Glas­gow Ran­gers, que ja entenc que degué ser ben lluïda. Però de la d’aquesta vegada, tam­poc no ens en podem quei­xar: com que es dóna la cir­cumstància que cir­culo cada dia per aquest incom­pa­ra­ble abo­ca­dor d’escom­bra­ries en què s’han con­ver­tit la plaça Cata­lu­nya i les Ram­bles, he tin­gut el plaer de ser tes­ti­moni directe de les ale­gres evo­lu­ci­ons dels gers. Molts milers de dis­tin­gi­des dames i galants cava­llers, en efecte, recor­rien amunt i avall aquest tram de la ciu­tat, abi­llats amb els ele­gants colors de l’equip dels seus amors i en un ale­gre estat de per­ma­nent embri­a­guesa. Aquí en veies un que, de tanta ale­gria, per­dia el món de vista i s’havia d’asseure a la vorera, al cos­tat d’un deco­ra­tiu bas­si­o­tet de matèria orgànica aca­bada de depo­sar Déu sap a través de quin con­ducte. Allà en veies un altre que s’enfi­lava a un bicing i es dedi­cava a enves­tir ale­gre­ment els quios­cos i els fanals. A tot arreu, gru­pets més o menys nodrits d’esco­ce­sos bufats com ceps pror­rom­pien en melo­di­o­sos càntics de cele­bració que omplien de joia les oïdes de qui els escol­ta­ven. I a tot arreu vol dir a tot arreu: si puja­ves al metro, allà t’hi espe­rava un esca­mot d’esco­ce­sos can­tai­res. Si puja­ves al bus, el mateix. Si ana­ves a peu, no cal ni dir-ho. El goig i la gau­bança, com fàcil­ment com­prendrà el lec­tor ama­ble, eren gene­rals. I van arri­bar a l’apo­te­osi dijous pas­sat, quan milers de gers van ocu­par la plaça Cata­lu­nya i els seus vol­tants des de pri­me­res hores del matí fins a les sis de la tarda. Jo hi vaig pas­sar al mig­dia, i vaig poder con­tem­plar amb quina feli­ci­tat s’omplia tot d’enva­sos buits de cer­vesa, gots de paper, embol­calls d’entre­pans i ham­bur­gue­ses, vomi­ta­des i pixats. L’ale­gria ja havia dei­xat pas a la franca eufòria i els segui­dors del Ran­gers havien deco­rat els late­rals de la plaça amb ban­de­res angle­ses (els gers són uni­o­nis­tes, ange­lets) i del seu club des­ple­ga­des entre els arbres i els fanals, i, quan el con­sum de cer­vesa es con­ver­tia en un pro­blema per a la bufeta, es diri­gien al monu­ment a Fran­cesc Macià d’en Subi­rachs, que es va con­ver­tir en blanc pre­di­lecte de les mic­ci­ons dels simpàtics sup­por­ters. Men­tres­tant, un dis­po­si­tiu de la Guàrdia Urbana con­tem­plava impàvid, durant llar­gues hores, el fes­ti­val mul­ti­co­lor.

I amb això arri­bem, sens dubte, a la part més ale­gre de tot ple­gat. Atès que els amics esco­ce­sos esta­ven incom­plint de manera osten­si­ble l’orde­nança muni­ci­pal de civisme (i els mínims més ele­men­tals del com­por­ta­ment humà, sigui dit de pas­sada), no hau­ria estat rao­na­ble espe­rar que la poli­cia posés una mica d’ordre enmig del con­cert? La res­pon­sa­ble de Segu­re­tat i Mobi­li­tat de l’Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona, senyora Assumpta Escarp, té una interes­sant teo­ria sobre el tema: “És pre­fe­ri­ble evi­tar un con­flicte d’ordre públic que fer com­plir una orde­nança a una gent que supo­sem que l’endemà tor­na­ran al seu país”, va decla­rar.

Fas­ci­nant. Aquí pot venir qui vul­gui a embor­rat­xar-se pel car­rer i fer les seves neces­si­tats al bell mig de la plaça Cata­lu­nya, només a con­dició que l’endemà se’n torni cap a casa seva. Inten­tin fer el mateix que han fet els gers aquests dies a Bar­ce­lona a qual­se­vol ciu­tat euro­pea, i, quan vin­gui la poli­cia a mul­tar-los o arres­tar-los, expli­quin que no passa res perquè demà se’n tor­nen: veu­ran vostès quin riure i amb quina efusió els feli­ci­ten. Tot sigui, és clar, per evi­tar un con­flicte d’ordre públic: però ara que hi penso, ¿no és un con­flicte d’ordre públic el que hem hagut de supor­tar els bar­ce­lo­nins que ens vèiem obli­gats a esqui­var les hor­des de fut­bo­lers bor­rat­xos i el seu ras­tre de des­trucció urbana només per anar i tor­nar del cen­tre de la ciu­tat? ¿O pot­ser l’expli­cació a tanta pas­si­vi­tat és que, sen­zi­lla­ment, mul­tar estran­gers no surt a compte perquè tan­ma­teix no paga­ran la sanció i no hi ha forma d’embar­gar-los els comp­tes cor­rents? En fi, no ens tor­tu­rem amb pre­gun­tes incon­ve­ni­ents: aquesta és la ciu­tat de l’ale­gria, i que no decai­gui.