Quina Girona volem?

Morir d’èxit és una expressió que ser­veix per asse­nya­lar una necessària adap­tació al canvi. Des de fa uns quants anys, Girona és un exem­ple del que s’ano­mena “morir d’èxit” o la neces­si­tat de trans­for­mar-se per man­te­nir l’essència. Sig­mund Freud ens deia que l’èxit arriba a cor­rom­pre tant que et pot fer des­a­parèixer. El tri­omf com­porta avan­tat­ges, com el plaer o el diner, però també molts des­a­van­tat­ges, com l’ego­isme o la ruïna econòmica i moral. La vida de Churc­hill o la de Vin­cent van Gogh van patir els resul­tats nefas­tos del seu èxit. Els grans esde­ve­ni­ments posen a prova una ciu­tat petita i deli­cada que té en el seu Barri Vell la gallina dels ous d’or a un preu exces­siu. Sabem quina Girona volem? Ja fa temps que es posa en dubte, com feia Des­car­tes en les seves medi­ta­ci­ons metafísiques, el model de ciu­tat actual. I és evi­dent que exis­teix un alt des­con­ten­ta­ment d’una part impor­tant de la ciu­ta­da­nia sobre la ciu­tat que tenim, de turisme i bici­cleta. Neces­si­taríem l’opinió d’un visi­o­nari com en Josep Tarrés, malau­ra­da­ment ja des­a­pa­re­gut, perquè ens definís i con­frontés la Girona que tenim amb la que voldríem. És la ciu­tat dels ciclis­tes que impe­dei­xen el lliure cami­nar dels ciu­ta­dans a peu i la de les boti­gues a la seva imatge i sem­blança? És la ciu­tat dels bars i res­tau­rants que ocu­pen indis­cri­mi­na­da­ment les vore­res i ter­ras­ses públi­ques pen­sa­des per als via­nants tot a canvi d’omplir el calaix? És la ciu­tat del des­con­trol, la dels joves que s’enfi­len a les teu­la­des, la dels cot­xes que apar­quen en espais res­trin­gits o la de la tolerància laxa i esperpèntica dels qui no dei­xen des­can­sar els veïns en les llar­gues nits d’estiu? Són la plaça Pallach, el Barri Vell i Temps de Flors uns exem­ples per posar? És la ciu­tat de l’esport d’elit que ha que­dat petita per aco­llir tots els segui­dors dels equips de fora? És la ciu­tat de la cir­cu­lació con­fusa i atapeïda per un urba­nisme del segle dinou? És aque­lla que té pla­ces i jar­dins domi­nats pel soroll i la des­trucció del mobi­li­ari urbà? Avui Girona és una ciu­tat ocu­pada pel con­su­misme, més per als de fora que per als d’aquí, i on molts ciu­ta­dans s’han vist forçats a can­viar d’hàbits. Les quei­xes van en aug­ment i es viu en una con­fusió per­ma­nent perquè s’ha per­dut la defi­nició de la ciu­tat que volem. Si féssim una con­sulta popu­lar, pot­ser sor­tiríem de dub­tes.