Tribuna
Converses de qualitat
L’exercici més fructuós i natural del nostre esperit és, al meu parer, la conversa, va escriure Montaigne. Difícilment ho diria avui. Actualment hi ha veus d’alarma que ens alerten de la progressiva substitució de les converses com a relació pels contactes com a connexió. Ja és un costum adquirit respondre a trucades a mitja reunió, consultar el correu a mitja conversa o substituir les trucades per missatges de veu consecutius. Entre altres raons perquè aquests comportaments ja no es perceben com a interrupcions, sinó com a noves connexions que no admeten espera. Ha esdevingut normal i habitual tenir contactes sense que això ens requereixi atenció ni presència; i assumir com a inevitable l’ansietat que ara i sempre hi ha coses més interessants a què podríem atendre o que un contacte més estimulant és possible. Al final, l’assumpció implícita és que el que estem vivint no és més que la constatació del que ens estem perdent: sempre hi deu haver més vida o més estímul en un altre lloc. Potser per tot plegat cada cop costa més sostenir el silenci, poder narrar amb sentit el que no són més que microesdeveniments successius, o afrontar converses difícils.
Avui sentim a dir sovint que ens trobem en la societat de la informació. Però conversar no és només, ni fonamentalment, transmetre informació o gestionar-la. Ni una competència comunicativa. Ni una manera de parlar. Conversar és tractar amb l’altre i construir-hi una relació. Una relació en la qual, en primer lloc, hi som presents, plenament presents. Conversar és propiciar un present de qualitat, i no hi ha presents de qualitat sense converses de qualitat. Qualitat que no neix dels continguts sinó de la presència mútua. En la conversa ens fem presents en el doble sentit de l’expressió: hi som plenament i ens fem mútuament el regal de la presència.
Conversar és reconèixer que les relacions són més importants que les coses i els objectius. I, per tant, que el que importa és copsar què ens estem dient i no tan sols de què estem parlant. La conversa remet en darrer terme a l’espai interior i íntim –a la font– des d’on es parla, i no a l’agenda de temes a tractar. La intenció de la conversa neix d’aquest espai interior, i no dels objectius que ens hem proposat assolir. Per tant, no hi ha conversa si no parlem i escoltem des de la font que ens fa viure, i n’esdevenim vehicle. Per això el requeriment primordial per poder conversar és l’atenció: l’atenció al món intern, al món extern i als altres. I convé tenir present que l’atenció no és un requeriment exclusiu de la conversa: el pensament requereix una ment atenta, l’empatia i la compassió requereixen atenció emocional, el coratge requereix l’atenció de la voluntat. Consegüentment, com més distrets i dispersos visquem, més pobra serà la nostra conversa. I, per això mateix, més feble el nostre pensament, més eixorca la nostra empatia, més fictícia la nostra compassió, i més tou el nostre coratge.
Entrem en una era en la qual l’evolució dels humans serà una coevolució amb màquines intel·ligents i en la qual la pregunta que haurem d’afrontar serà què vol dir ser humans en un món de màquines intel·ligents. I si, com diu Alfons Cornella, el futur de la humanitat és esdevenir (plenament) humans, ens caldrà refer el com fer-ho, com pensar-ho i com ser-ho, atès que es veuran afectats tots els camins de la humanització; també, per tant, el que reconeixem com a conversa i què entenem per conversar. Perquè, en contra del que se sol dir, les tecnologies intel·ligents no són només extensions de nosaltres mateixos (i, per tant, que no es resol res amb anar repetint retòricament que tot depèn de com les utilitzem), sinó que nosaltres també ens convertim en extensions seves. I per tant, per cert, convé no confondre estar a favor de la conversa amb ser contrari a la tecnologia.
SÍ, hi ha veus d’alarma sobre la devaluació de la conversa. Cal escoltar-les. Però també hi ha exploracions de camins i maneres de fer que poden ajudar-nos a trobar noves maneres de crear espai per a les converses, i per a millors converses i de més qualitat. Exploracions que assumeixen que d’una conversa no en surts amb més informació, sinó que en surts una persona diferent en la mesura que, simplement, el que s’ha esdevingut és una trobada entre persones. Al capdavall, “per començar a tenir millors converses el que necessitem és saber què és el que creiem”, i no només de què volem parlar.
A Joan Rigol, in memoriam.