El periodista que ens feia riure

Miquel Diumé és el nom que porta la sala de premsa de l’Ajuntament de Girona, la sala de juntes del Col·legi de Periodistes i també el nom al millor treball de ràdio dels Premis Carles Rahola de Comunicació Local, però pels que el vam conèixer Miquel Diumé i Vila (Vilamacolum, 1948) tot reconeixement és poc perquè la seva manera d’entendre la professió i de practicar-la hauria de perdurar i ser recordada en uns moments en què el món del periodisme, i especialment el del periodisme de proximitat que ell va practicar, ha canviat tant que ja potser no el reconeixeria ni li agradaria. Avui fa setze anys que Miquel Diumé va morir a Girona després d’un càncer que se’l va emportar tres mesos després d’haver complert els seixanta anys.

Cal recordar-lo. Vam tenir sempre una molt bona relació, potser no tan íntima ni de trobades constants o amb taula pel mig com la que tenia amb altres col·legues, però en els meus records de quan vaig començar a la ràdio, ell sempre hi és. Fill d’un flequer que de ben jove li deia que el que havia de fer era buscar feina a la caixa o a un banc, va estudiar a l’Institut Vell amb companys com en Quim Nadal. Va entrar molt jove al món de la ràdio. Enric Frigola el 1966 el va portar a Ràdio Girona, on va acabar fent de locutor ocasional al Resurrexit, però molt poc després va entrar en plantilla a La Voz de Gerona, l’emissora sindical que seria la seva casa, amb aquest nom, o amb el de Radiocadena o, a partir de 1993, com a Radio Nacional de España i amb ell com a director. Ja n’havia estat, de director, uns mesos el 1982, i una de les seves primers decisions van ser deixar de radiar el rosari a dos quarts de vuit del vespre. Alguns consideren que aquell dia, amb anys de retard, va entrar la democràcia en aquella casa de l’edifici dels Sindicats, a la Gran Via de Girona.

Havia treballat abans a l’agència de canvi i borsa del senyor Manuel Bonmatí. Això l’havia de portar per força al periodisme. Va estar sempre lligat al món de la ràdio. Li agradava recordar la primera roda de premsa del candidat Nadal abans de la campanya de les municipals del 1979. El representava nerviós al seu company d’estudis, de cafès, d’esmorzars i de tantes altres coses. Sí, era amic d’en Nadal i en Quim Nadal va escriure d’ell que era “amic de tothom”. Era bonhomiós, humanista, irònic, divertit i tenia un acudit a la boca a cada moment. I era exquisidament amable. Però no cal confondre això amb no fer bé la seva feina. Quan Adolfo Suárez, president del govern espanyol, va visitar el Parador d’Aiguablava i va demanar que no li preguntessin res sobre la reinstauració de la Generalitat, la seva primera pregunta va ser precisament aquesta. I Suárez la va respondre. Va ser en Diumé qui va donar la notícia de la mort de Josep Pla. No ho va saber de portaveu, però ell hi era, tenia ulls i sabia estar i preguntar i quan va veure la masovera plorar desconsoladament, li ho va preguntar i va tenir l’exclusiva. Quan va deixar la ràdio, a finals del 2006 deia que planyia els que es quedaven al peu del canó. No li agradaria com ha evolucionat la professió, però ho pentinaria amb un acudit i ens faria riure.