“Sobretot no temeu els moments difícils, és d’on surten les millors coses”, deia la neuròloga Rita Levi-Montalcini, que va arribar als 103 anys havent rebut el premi Nobel de Medicina i Fisiologia (1986) pel descobriment del factor de creixement nerviós. Una altra dona de pes, Anita Moorjani, una empresària de família hindú, en un llibre titulat Morir para ser yo, relata una experiència propera a la mort i el procés de curació que li ha fet canviar radicalment la seva perspectiva sobre la vida.

Si parlo d’aquest tema és perquè durant mesos he estat transitant per un càncer de mama –que ningú s’espanti, estic bé–. Fins fa poc no ho havia fet públic per evitar reaccions de preocupació que només creen angoixa o sensació d’impotència, justament el contrari del que vull, que és transmetre serenitat, perquè el que ens ajuda de debò a transitar per una malaltia és no perdre la confiança i també sentir-nos acompanyats. Al capdavall, queda l’agraïment cap a les persones –parella, amics, familiars, metges i infermeres– que ens acompanyen en aquesta mena d’experiències i, sobretot, la confiança en la pròpia capacitat de curació. Procurar deixar caure els pensaments d’incertesa i aprendre a alliberar les pors és essencial. D’alguna manera, l’actitud personal és clau.

Pots viure la malaltia com un procés d’enfortiment i de respecte cap a tu mateix, actuant des d’un sentir profund. Això suposa un canvi important, sempre hi ha un abans i un després. El després et proposa escoltar-te més, fer només allò que ressona en tu i respectar totalment el ritme del teu procés, les fases d’introspecció i les que et conviden a compartir la teva experiència. Pot ser un camí cap a una nova etapa vital per valorar encara més el que t’envolta. Aquest és un viatge que la ment no entén ni sap raonar, un trajecte pel qual només es pot surfejar i navegar des de la voluntat de ser, amb els ulls del cor i de la consciència. Segons la meva oncòloga, el càncer de mama presenta molts factors en joc: genètics, hormonals, físics, immunitaris... És evident també que l’estat mental, emocional i d’estrès influeixen en el sistema immunitari. Jo he procurat abordar tots els aspectes: alimentació, exercici físic i causes psicològiques i emocionals. Hi ha teràpies alternatives, com la “nova medicina germànica”, que preveuen el fet que una malaltia pot tenir origen en una resposta biològica de supervivència davant d’un conflicte emocional viscut des de la soledat de manera dramàtica, brusca o inesperada. Personalment, he afermat la meva bona relació amb la biodescodificació cel·lular, l’acupuntura, la meditació i el contacte amb la natura. Els efectes beneficiosos de la meditació sobre la salut són un tema més que validat per estudis científics (Neurocience, volum 371). Podem ironitzar sobre l’efecte placebo, però si un “fals” medicament que no conté cap principi actiu funciona, això significa que el nostre cervell és capaç d’influir en la percepció de benestar. Per tant, utilitzar eines com les frases assertives, la meditació o la visualització pot ajudar a reforçar els protocols mèdics. És una manera de canviar els hàbits mentals de “disc ratllat”.

Davant la malaltia i el dol, apareix el desànim, però sempre queda l’opció de confiar i aixecar-te de nou. I en els moments difícils pots rendir-te al que estàs vivint per transitar-hi amb calma, siguin quines siguin les teves creences personals. La meditació, la transformació d’emocions i la connexió amb la natura són elements essencials per a mi. Per descomptat, la confiança en els metges és bàsica. Sé que no és fàcil per a ningú; a mi, la vida m’ha servit una prova de foc (les teràpies més intenses van coincidir amb una operació urgent de cor del meu marit). La confiança, la fe, la meditació, passejos per la natura i la nostra càmper –casa meva durant un mes llarg d’hospital– em van insuflar una alegria rara que vaig cultivant per no perdre el sentit de l’humor. Això va per llarg, però tot està bé, perquè cal prendre consciència per poder viure més lliure i desidentificar-se de pensaments que ens lliguen al drama. No és tornar-se menfotista, sinó assumir que el món és com és i que tu ets l’única baula que pots canviar. La cura no és tan sols física sinó anímica i profundament viscuda, i implica entendre que el benestar interior no depèn de res exterior sinó que és un estat de ser que es guanya a cada instant.