La vida passa esperant

Potser perquè el pare és d’aquelles persones que no esperen més de cinc minuts algú que es demora, o perquè és dels que fan la seva aparició per la porta a l’hora exacta que ha dit, i això vol dir ni un minut abans ni un minut després, he heretat tal obsessió amb la puntualitat que sembla que sigui descendent d’anglesos. La fal·lera és de tal magnitud que començo a quedar-me bastant sola. Potser dir sola és un pèl exagerat, però sí que estic cada dia més convençuda que aquells que som extremadament puntuals formem part, cada cop més, d’una espècie en perill d’extinció. Els puntuals, per normal general, no és que arribem a l’hora pactada, és que ens avancem per assegurar-nos que no farem tard. Això, en una societat que ha incorporat com a acte de normalitat arribar cinc o deu minuts tard a qualsevol lloc perquè és de bona educació oferir un marge de cortesia –o sigui pobres de nosaltres, els puntuals, que no siguem amables i comprensius amb qui se li’n va del cap l’hora–, implica que al final de la nostra vida haurem tirat per la borda hores i hores que ens passaven per davant mentre esperàvem els altres. Si estiguéssim en condicions de sumar el temps que hem malgastat esperant els amics, el metge que no ens crida, el paquet que no arriba, el tren que es fa esperar o qualsevol actor que ens hagi desesperat, potser seríem més conscients del tresor que amaga la puntualitat. No dic que ens haguem de tornar un malalts de la precisió i seguir els passos de l’exsecretari de Desenvolupament Internacional del Regne Unit, Michael Bates, que el 2018 va presentar la seva dimissió per haver arribat dos minuts tard a una compareixença. Més que res, perquè si a casa nostra seguíssim el patró de Bates, la majoria ja no tindrien ni amb qui quedar ni on anar. Aquí, però, som més de la lliga del “perdó, perdó, se m’ha fet tard”.