Un bri d’esperança

El pai­satge mosaic Bio­dis­tricte zona +500, situat al Pla de Man­lleu, a Aiguamúrcia, ha estat esco­llit com a exem­ple euro­peu per estu­diar com pre­ve­nir i gene­rar pai­sat­ges més resi­li­ents davant l’amenaça dels incen­dis fores­tals de gran mag­ni­tud a la Medi­terrània. En el marc del pro­jecte RES Alli­ance, orga­nit­zat per la Fun­dació Pau Costa, l’IRTA i el Cen­tre de Ciència i Tec­no­lo­gia Fores­tal de Cata­lu­nya (CTFC), una quin­zena de repre­sen­tants agra­ris i fores­tals del Penedès i el Baix Llo­bre­gat, jun­ta­ment amb alguns pro­vi­nents d’Itàlia i Por­tu­gal, van visi­tar dime­cres aquesta zona per crear siner­gies entre països i posar en comú pràcti­ques de gestió sos­te­ni­ble. Els orga­nit­za­dors asse­gu­ren que l’objec­tiu és cons­truir una xarxa per iden­ti­fi­car neces­si­tats comu­nes i pen­sar en solu­ci­ons reals per fer front al canvi climàtic. Fa molts anys que des del Cen­tre de Ciència i Tec­no­lo­gia Fores­tal de Cata­lu­nya hi ha tècnics que tre­ba­llen en la defi­nició d’un model de pai­satge que per­meti evi­tar incen­dis com el que l’any 2017 va asso­lar Por­tu­gal o que anys més tard han tin­gut efec­tes devas­ta­dors a Califòrnia, Xile, Austràlia o Grècia.

El Medi­ter­rani, on el foc ha estat una cons­tant durant les èpoques de calor, és ara un espai de conei­xe­ment sobre la gestió del foc perquè els experts fa anys que tre­ba­llen en l’anàlisi de dades sobre el com­por­ta­ment dels incen­dis de gran mag­ni­tud. I és, pre­ci­sa­ment, al Medi­ter­rani on s’estan fent les pri­me­res pro­ves per a la gene­ració de pai­sat­ges resi­li­ents i resis­tents.

Aquests pai­sat­ges no són res més que la recu­pe­ració dels mosaics pai­satgístics que els nos­tres avis dis­se­nya­ven per garan­tir l’apro­fi­ta­ment del sòl per al cul­tiu d’ali­ments i que com­por­ta­ven una reducció con­si­de­ra­ble de la massa fores­tal res­pecte de l’actual. De fet, més de la mei­tat de la massa fores­tal actual prové de l’aban­do­na­ment d’aquests cul­tius a causa de l’escàs bene­fici que els pro­pi­e­ta­ris en tre­ien. Un dels casos més para­digmàtics és el Bages, que va viure cin­quanta anys enrere un èxode de la page­sia. Els viti­cul­tors van aban­do­nar les vinyes per anar a tre­ba­llar a les fàbri­ques i, en alguns casos, fins i tot van dei­xar els pobles per mar­xar a la ciu­tat. Les vinyes es van omplir d’arbus­tos i, més tard, d’arbres que van con­fi­gu­rar pai­sat­ges com el que l’estiu del 2022 va cre­mar al Pont de Vilo­mara.

Però la vinya és tos­suda i uns mesos més tard, just entrada la tar­dor, les res­tes de vinya que havien que­dat enter­ra­des sota aquell bosc sor­gien com brots verds enmig de les cen­dres. Els experts asse­gu­ren que les vinyes poden ser ele­ments fona­men­tals per a la gene­ració de pai­sat­ges res­pon­sa­bles, pai­sat­ges que ens aju­din a pro­te­gir-nos del foc. I jun­ta­ment amb les vinyes, aquests mosaics recu­pe­ren els ramats i cla­pes de bosc que han de ser­vir per fer res­sor­gir l’eco­no­mia de la fusta i la gestió fores­tal que torna com un petit bri d’espe­rança.