Aigües de maig

Sembla que aquest mes s’haurà complert la dita “pel maig cada dia un raig”, amb el retorn de la inestabilitat pròpia de l’estació primaveral. Malgrat que els muntatges de Temps de Flors es van fer adaptats a la situació de sequera, els ruixats intensos i intermitents han estat molt benvinguts i certament reparadors. No sembla pas que la pluja a la ciutat hagi esguerrat les expectatives d’una setmana a vessar de turistes i, en canvi, ha esbandit una mica la pols i la gentada dels carrers per airejar-los. Al marge que l’aigua ens ha donat un respir, i algun conseller ha dormit una mica més tranquil, veure caure aigua del cel ha estat gairebé com el miracle de les aurores boreals –que van meravellar qui va veure-les al mateix costat de casa– o el bòlit fulminant que fa uns dies va enlluernar el cel a Portugal.

És sorprenent l’efecte restaurador de l’aigua a la natura, que l’agraeix de forma esplendorosa. Un simple passeig després de quatre dies de pluja ja deixa entreveure’n els resultats: després de mesos de paisatges ressecs, de sobte la verdor s’imposa. Aquests dies sortir de Girona cap a les deveses de Salt seguint les ribes del Ter fins a Bescanó, Vilanna o la Cellera, resseguint el riu, on tot pren vida, és una meravella. I ens gratifica un recorregut pausat amb bicicleta per les Gavarres, on tot s’ha transformat: ara la terra és humida i el bosc dorm tranquil, en espera de més pluja. M’he sorprès a mi mateixa aturada, badant i escoltant-la, com un fenomen estrany descobert tot just ara, com si hagués oblidat que l’aigua sol caure del cel al ritme que li marca el temps.

Passat aquest efecte màgic del soroll de l’aigua espetegant al terra, torno al món: ja no es parla de dessalinitzar aigua de mar amb urgència, ja no es reclamen responsabilitats polítiques per manca de previsió en la gestió de la sequera ni s’amenaça la població amb restriccions severes, com si tot s’hagués resolt. Que les aigües de maig no ens facin oblidar que aquest líquid essencial per a la vida és un bé cada cop més escàs que haurem de preservar, estimar i estalviar. Obrir l’aixeta ha de ser un gest conscient ara i sempre. Les aigües de maig ens han alleugerit, però pel prou que plou encara plou poc.