Aigües de maig

Sem­bla que aquest mes s’haurà com­plert la dita “pel maig cada dia un raig”, amb el retorn de la ines­ta­bi­li­tat pròpia de l’estació pri­ma­ve­ral. Mal­grat que els mun­tat­ges de Temps de Flors es van fer adap­tats a la situ­ació de sequera, els rui­xats inten­sos i inter­mi­tents han estat molt ben­vin­guts i cer­ta­ment repa­ra­dors. No sem­bla pas que la pluja a la ciu­tat hagi esguer­rat les expec­ta­ti­ves d’una set­mana a ves­sar de turis­tes i, en canvi, ha esban­dit una mica la pols i la gen­tada dels car­rers per aire­jar-los. Al marge que l’aigua ens ha donat un res­pir, i algun con­se­ller ha dor­mit una mica més tran­quil, veure caure aigua del cel ha estat gai­rebé com el mira­cle de les auro­res bore­als –que van mera­ve­llar qui va veure-les al mateix cos­tat de casa– o el bòlit ful­mi­nant que fa uns dies va enllu­er­nar el cel a Por­tu­gal.

És sor­pre­nent l’efecte res­tau­ra­dor de l’aigua a la natura, que l’agra­eix de forma esplen­do­rosa. Un sim­ple pas­seig després de qua­tre dies de pluja ja deixa entre­veure’n els resul­tats: després de mesos de pai­sat­ges res­secs, de sobte la ver­dor s’imposa. Aquests dies sor­tir de Girona cap a les deve­ses de Salt seguint les ribes del Ter fins a Bes­canó, Vilanna o la Cellera, res­se­guint el riu, on tot pren vida, és una mera­ve­lla. I ens gra­ti­fica un recor­re­gut pau­sat amb bici­cleta per les Gavar­res, on tot s’ha trans­for­mat: ara la terra és humida i el bosc dorm tran­quil, en espera de més pluja. M’he sorprès a mi mateixa atu­rada, badant i escol­tant-la, com un feno­men estrany des­co­bert tot just ara, com si hagués obli­dat que l’aigua sol caure del cel al ritme que li marca el temps.

Pas­sat aquest efecte màgic del soroll de l’aigua espe­te­gant al terra, torno al món: ja no es parla de des­sa­li­nit­zar aigua de mar amb urgència, ja no es recla­men res­pon­sa­bi­li­tats polítiques per manca de pre­visió en la gestió de la sequera ni s’amenaça la població amb res­tric­ci­ons seve­res, com si tot s’hagués resolt. Que les aigües de maig no ens facin obli­dar que aquest líquid essen­cial per a la vida és un bé cada cop més escàs que hau­rem de pre­ser­var, esti­mar i estal­viar. Obrir l’aixeta ha de ser un gest cons­ci­ent ara i sem­pre. Les aigües de maig ens han alleu­ge­rit, però pel prou que plou encara plou poc.