Hi ha de tot

Hi ha qui s’ali­menta del rebuig dels altres i qui com a mínim ser­veix de mal exem­ple. Hi ha humans escas­sos que, per no fer, no fan ni sinapsis neu­ro­nals. Hi ha mos­ses sense domes­ti­car i gates mau­les dis­fres­sa­des de bea­tes. Hi ha la tertúlia viva de bar i el tedi d’una con­ferència acadèmica. Hi ha l’esmor­zar de for­qui­lla i la gani­veta de l’ull de Buñuel. Hi ha el polític com­pe­tent i la men­tida que acabo d’escriure. Hi ha la pedra amb història i el museu dels cap­buits. Hi ha el ludòpata amb cor­bata i l’artista amb xan­dall d’ace­tat. Hi ha l’anell de plàstic tur­quesa i els ulls de Santi Bal­mes. Hi ha bancs de pei­xos i bancs de fills de puta. Hi ha pedants de la retòrica i espa­dat­xins dialèctics enco­berts. Hi ha psicòlegs sense feina i una soci­e­tat men­tal­ment a la deriva. Hi ha gots d’absenta i absen­tisme esco­lar. Hi ha irre­ve­rents que van de cara i catòlics de doble moral. Hi ha cançons amb mis­satge i pseu­domúsica per a ame­bes. Hi ha qui mor d’un càncer de pulmó sense haver fumat i fuma­dors nona­ge­na­ris. Hi ha la pre­potència de les grans ciu­tats gri­ses i la invi­si­bi­li­tat dels pobles de colors. Hi ha la indecència de l’extrema dreta i la defensa dels drets humans de Rosa Parks. Hi ha els apa­rells d’aire con­di­ci­o­nat i les difícils con­di­ci­ons actu­als per res­pi­rar. Hi ha la cen­sura i les ganes de cre­mar-ho tot. Hi ha la cer­vesa arte­sana i el pixat de burra. Hi ha homes bons i d’altres que assas­si­nen dones. Hi ha qui viu en una road trip i qui sem­pre rodola en un mal viatge. Hi ha el fred de l’hivern i un Sta­lin­grad inte­rior a ple agost. Hi ha qui només escriu i qui s’esbu­de­lla sobre el paper.