Raça humana
El temor que desapareguin
A causa d’una malaltia que no ha estat greu però que ha requerit una mica de repòs, he reviscut aquells dies de pandèmia en què havíem de viure i treballar tancats a casa amb la canalla voltant per allà, esverada i avorrida. No he trigat ni una dècima de segon a entendre que la ment és prou sàvia per abolir els moments del passat que ens han torturat. Havia fet, sense saber-ho, un creu i ratlla en tota regla. Perquè ara sembla que hagi passat un segle però fa quatre dies que estàvem tancats i que en algunes ocasions, sobretot quan havíem de compatibilitzar feina i atenció a les criatures i a la llar, volíem fugir sols a un país remot i segurament sense data de retorn. Ja no recordava com durant el confinament hauria acceptat dormir sobre la catifa d’un faquir per tal de veure’m envoltada, només, dels meus pensaments. Tots aquests records han ressuscitat, com els estava dient, de forma inesperada. Només han estat dos dies sense poder trepitjar el carrer però a mi m’han semblat una dècada i a la canalla, mig segle. En un moment donat, just quan la desesperació em conduïa a pensar que hauria donat un dit a canvi que algú s’emportés les criatures 24 hores, una conversa amb una persona adulta aliena al nostre tancament em va amortir, en un tancar i obrir d’ulls, el malestar. Jo li explicava que estava treballant amb els fills a casa i que això és una mena de càstig diví i ella em descrivia que la seva situació era just la inversa: els fills s’han fet grans i el més difícil ara és veure’ls el pèl. I de cop he entrat en un estat de pànic quan he pensat que hi haurà un dia, no gaire llunyà, en què la canalla haurà crescut i en què desapareixeran del meu dia a dia i en què molt probablement pagaria per tornar a tenir-los recolzats en qualsevol plec del meu cos, fins i tot si a canvi haig de suplicar un miracle per no perdre la paciència.