Qui no carda a Olot...

Hi ha fites en la història de la humanitat que pel simple fet de ser locals no transcendeixen en la mesura i la importància que correspondria. Així com per exemple va fracassar l’esperanto allà on ara vol triomfar l’anomenada intel·ligència artificial amb el seu traductor simultani, potser ens convindria valorar la capacitat d’un territori semàntic i geogràfic –la Garrotxa– que ha sabut concedir a un únic verb, cardar, un ús tan universal com gairebé metafísic. És impressionant com en aquesta realitat paral·lela, enmig d’un entorn de volcans adormits i fagedes enaltides, un tant es pot cardar un cafè com un bany, una passejada com un entrepà, una migdiada com un rot. Exemple modèlic d’estalvi en matèria lingüística. Perquè més enllà de cardar la llana també es pot cardar un forat, una gleva o una coça; així com cardar-se del mort i de qui el vetlla, del qui té poc com del qui té massa, del que s’exhibeix com del que s’amaga. Potser derivat del seu vulgarisme copulatiu, el terme cardar es reprodueix fins a l’infinit tant de manera preventiva –“no em cardaràs pas”– com combativa –“et cardaré un mastegot”–, per exclamar sorpresa –“no cardis”– o un estat de derrota –“estic cardat”. Convertit en comodí i en tòpic, el verb en qüestió també permet llicència per ser emprat en qüestions artístiques i ara, amb el llibre ;Punk-i-coma;, de l’olotí Lluís Riera Callís, entre les mans, m’avinc a dir que carda uns poemes que són un retrat immediat de la pur(t)a vida. Una col·lecció de versos de rima lliure, quan no llibertària, engendrats al baix ventre i modelats a l’occipital, o era a l’inrevés? Els va presentar fa uns dies en aquesta llar d’acollida contracultural que és El Rantell de la Bisbal d’Empordà i ho va fer en companyia del seu amic begurenc Adrià Pujol. Mar i muntanya. Però és que Lluís Riera no tan sols carda poemes amb què es carda de l’establishment olotí humà i paisatgístic i d’ell mateix; sinó que, com a pastisser d’ofici, carda una xocolata que, juntament amb els seus escrits, produeix un retrogust al paladar i un pessigolleig a les papil·les que et deixen a punt per a l’èxtasi. És com la sensació definitiva i concloent d’un punt, posat en qüestió per la pausa i l’advertència de continuïtat d’una coma. I així és com ens deixa. Ben cardats.