Joves, primes i guapes

Com a bona aficionada al bàsquet que soc, diumenge no em vaig perdre la final de l’Eurolliga entre el Real Madrid i el Panathinaikòs grec. Vull dir que la vaig mirar a través de la televisió, no que tingués entrades. El partit es disputava a l’Uber Arena de Berlín, capital d’un país on la igualtat de gènere, sobre els papers, està més que consagrada. L’enfrontament va ser vibrant i no vaig poder aixecar el cul del sofà ni durant el partit ni durant la celebració del títol per part dels grecs. Realment, la part festiva també forma part de l’espectacle, tret que al teu equip de referència, si en tens, li toqui rebre. Fins a l’últim detall està més que pensat, a la festa final: un pòdium gegant, una pluja de confeti daurat, un lliurament del trofeu de campió envoltat de màgia... Els detalls s’han anat afinant any rere any. Gaudia del moment –ja poden imaginar el motiu– quan, de cop, una imatge em va fer posar de mala hòstia: en un plànol general apareixien les hostesses que aguantaven el material que seria lliurat als jugadors, totes elles joves, esveltes, guapes i amb un uniforme ben cenyit. En canvi, la majoria d’homes que es visualitzaven dins la pista feien tots pinta de no haver fet mai un lleig a una bona vianda, a més de transmetre una imatge de poder i triomf. Elles sostenien els trofeus individuals. Ells els lliuraven. Un cop més, una cita esportiva amb milions de seguidors arreu del món és usada per perpetuar el model de dona aparador. És cert que la final four, la competició on van arribar els quatre millors equips europeus de bàsquet per disputar-se el títol de campió, estava organitzada per l’Eurolliga i no pel país amfitrió però alguna cosa hauria de dir qui es presta a acollir aquestes trobades. Sobretot perquè hi ha costums, com els que perpetuen el sexisme, que han d’estar desterrats i ben lluny dels pòdiums.