Angela

Jo era una nena quan, a la televisió, vaig veure per primer cop Angela Davis, aleshores acusada per la maquinària policial-judicial dels EUA d’introduir una arma a la presó de San Quintin per tal que George Jackson, militant del moviment Panteres Negres, es vengés de l’assassinat del seu company W.L. Nolen comès per un escarceller que va ser-ne exculpat en considerar-se autor d’un “homicidi justificable”: el “sistema” dominant sempre justifica els seus crims, però, amb tot, sempre hi ha escletxes (o persones justes dins seu) que, posem per cas, van fer possible que Davis fos absolta d’uns càrrecs fabricats a causa de la seva militància comunista i antiracista. Això va passar a primers dels últims anys setanta. Aquella dona negra em va inspirar una simpatia tan immediata com perdurable: com si la nena que jo era intuís que Angela Davis estava al costat bo de la Història, cosa que després vaig saber que té a veure amb la lluita en contra de la injustícia, la desigualtat social, la discriminació i l’exclusió d’aquells als quals el Poder els manlleva la seva potència de vida. També em consta que formo part d’una generació amb unes quantes dones fascinades per la imatge afro (els cabells estarrufats, sense allisar i així reprimir-ne els rínxols) d’aquesta pensadora i activista nord-americana: “Black is beautiful”. Angela Davis, que ara té 80 anys, ha estat a Barcelona per ser investida doctora honoris causa per la Universitat Pompeu Fabra. Xavier Grasset va entrevistar-la per al programa Més 324. Tot el que va dir em va semblar d’una gran lucidesa, com ara que totes les conquestes socials en favor de la igualtat són d’una fragilitat extrema: la democràcia, tan escassa encara, sempre està en perill.