La teva cara m’és familiar

Fent cua per lliu­rar un docu­ment, tinc davant un home gran que deu estar allà per algun motiu simi­lar al meu. De cop, passa pel seu cos­tat, avançant en direcció contrària a la nos­tra, un altre senyor d’edat simi­lar. S’atura a la nos­tra alçada i se salu­den i xer­ren, així que és fàcil ende­vi­nar que es conei­xen. Fins i tot sem­bla que es cauen prou bé. Com que estic des­va­gada, ja m’he lle­git els car­tells pen­jats a les parets d’aquell inter­mi­na­ble pas­sadís cin­quanta cops i no sé per quin motiu la cua no avança, m’entre­tinc escol­tant la con­versa que man­te­nen. Diuen que aquest gest, el de parar l’ore­lla en con­ver­ses ali­e­nes, és de molt mala edu­cació, però aviam si ara tindré jo la culpa que tots dos par­lin com si hagues­sin engo­lit un megàfon. El diàleg és una mica de sords, en el sen­tit que no porta enlloc. Ni una sola pista per­met ende­vi­nar de què es conei­xen. Només els falta comen­tar que aquell dia fa força calor per esgo­tar la llista com­pleta de tòpics que es poden res­ca­tar quan no saps ben bé què dir. “Que ens seguim veient”; “I que ho puguem expli­car”; “Dona records”. Records a qui? A la dona? Als fills? Als veïns? Als amics amb qui encara dis­pu­tes par­ti­des de dominó? Em fan sos­pi­tar que davant meu he tin­gut un d’aquells casos tan freqüents en què et tro­bes una per­sona que et resulta molt fami­liar i no tens nas­sos de recor­dar de què la conei­xes. I és molt pro­ba­ble que l’altre esti­gui en la mateixa situ­ació que tu, però aviam qui és el valent que admet pri­mer la seva manca de reten­tiva. Així que allà et tro­bes, enmig d’una con­versa absurda, patint per no ficar els peus a la galleda amb un comen­tari que des­tapi que estàs fin­gint al nivell de quan feies veure que ho ente­nies tot a la classe d’anglès. El pit­jor d’aques­tes situ­a­ci­ons ja no és cagar-la. És que després pas­ses hores tor­tu­rant la ment fins que esbri­nes de què coi conei­xes aque­lla per­sona.