La teva cara m’és familiar

Fent cua per lliurar un document, tinc davant un home gran que deu estar allà per algun motiu similar al meu. De cop, passa pel seu costat, avançant en direcció contrària a la nostra, un altre senyor d’edat similar. S’atura a la nostra alçada i se saluden i xerren, així que és fàcil endevinar que es coneixen. Fins i tot sembla que es cauen prou bé. Com que estic desvagada, ja m’he llegit els cartells penjats a les parets d’aquell interminable passadís cinquanta cops i no sé per quin motiu la cua no avança, m’entretinc escoltant la conversa que mantenen. Diuen que aquest gest, el de parar l’orella en converses alienes, és de molt mala educació, però aviam si ara tindré jo la culpa que tots dos parlin com si haguessin engolit un megàfon. El diàleg és una mica de sords, en el sentit que no porta enlloc. Ni una sola pista permet endevinar de què es coneixen. Només els falta comentar que aquell dia fa força calor per esgotar la llista completa de tòpics que es poden rescatar quan no saps ben bé què dir. “Que ens seguim veient”; “I que ho puguem explicar”; “Dona records”. Records a qui? A la dona? Als fills? Als veïns? Als amics amb qui encara disputes partides de dominó? Em fan sospitar que davant meu he tingut un d’aquells casos tan freqüents en què et trobes una persona que et resulta molt familiar i no tens nassos de recordar de què la coneixes. I és molt probable que l’altre estigui en la mateixa situació que tu, però aviam qui és el valent que admet primer la seva manca de retentiva. Així que allà et trobes, enmig d’una conversa absurda, patint per no ficar els peus a la galleda amb un comentari que destapi que estàs fingint al nivell de quan feies veure que ho entenies tot a la classe d’anglès. El pitjor d’aquestes situacions ja no és cagar-la. És que després passes hores torturant la ment fins que esbrines de què coi coneixes aquella persona.