Escenes que fan molt mal

Dilluns em vaig obli­gar a tan­car, per unes hores, les meves xar­xes soci­als. Tant a Twit­ter com a Ins­ta­gram apa­rei­xien, de tant en tant, unes imat­ges ter­ri­bles. La més esfereïdora, la d’un home aixe­cant quel­com que sem­blava un pollas­tre ros­tit sense cap. No era un pollas­tre. Eren les res­tes d’un nen cal­ci­nat, deca­pi­tat, enmig d’un incendi i un entorn de caos i dolor. Fa set mesos i mig que veiem, pràcti­ca­ment cada dia, tre­men­des imat­ges que dibui­xen l’hor­ror que s’està vivint a la Franja de Gaza. Però sem­bla que mai és sufi­ci­ent, que l’endemà ens assal­tarà una mos­tra encara més ter­ri­ble del que és capaç l’ésser humà. No totes les imat­ges són san­guinàries, tot i que no ens dei­xen de sor­pren­dre. L’última, quan encara no hem superat l’impacte del bom­bar­deig de l’exèrcit isra­elià sobre el camp de des­plaçats de Rafah, és la de la visita que San­ti­ago Abas­cal ha fet al man­da­tari isra­elià per mos­trar-li el seu suport en aquesta barbàrie. És fàcil ende­vi­nar que tot sigui per dur la contrària al pre­si­dent espa­nyol, que en un gest que l’honora ha pro­mo­gut el reco­nei­xe­ment del seu govern a l’estat palestí –dei­xem per a un altre arti­cle la inco­herència amb la manca de reco­nei­xe­ment d’altres estats–. Una forma de fer política, la d’Abas­cal, que posa els pèls de punta quan recor­dem la més alta con­cen­tració d’ultra­dre­tans que hem vist en els últims temps a invi­tació de Vox. I quan tenim, d’aquí a escas­sos deu dies, unes elec­ci­ons en què s’intu­eix un aug­ment de la ultra­dreta, amb qui la can­di­data del Par­tit Popu­lar Euro­peu, Ursula von der Leyen, està oberta a pac­tar. Quina por, tot ple­gat.