Això de la Taylor

“Madre mía lo de Tay­lor”, sento al matí en l’esmor­zar de l’hotel. No sé exac­ta­ment a què es refe­reix aquest “mare meva”, però ima­gino que les tre­ba­lla­do­res de l’hotel es deuen refe­rir a la fei­nada que tenen, perquè Madrid està fent l’agost –la calor ho és– aquests dies amb la visita de Tay­lor Swift per a dos con­certs al Ber­nabéu. Aquest és un feno­men que té lloc a totes les ciu­tats per on passa The Eras Tour. Fins al punt que s’ha creat el terme Swif­tonòmics: una gira que està batent tots els rècords i que fa que els con­certs de l’artista facin aug­men­tar el turisme i, per tant, el crei­xe­ment econòmic a les ciu­tats per on passa. El mateix que suc­ce­eix amb altres artis­tes com Bruce Springs­teen, que ara té des­es­pe­rats milers de fans que tenien vols i hotels con­trac­tats per als con­certs que ha ajor­nat a Praga i Milà.

Però aquesta no és l’única com­pa­ració que es fa dels dos can­tants que en pocs dies visi­ta­ran Madrid i, en el cas del Boss, també Bar­ce­lona. Posats a bus­car paral·lelis­mes entre ico­nes de gene­ra­ci­ons dife­rents, també Tay­lor Swift ha llui­tat perquè la seva imatge de sex-sym­bol no tapi la seva con­dició de lle­trista amb vocació poètica. O tots dos han fet front a una indústria que, en un moment donat, va estar a punt de fer-los per­dre el con­trol sobre les seves com­po­si­ci­ons. Però, sobre­tot, tots dos van veure com eren uti­lit­zats pels con­ser­va­dors com a símbol del Par­tit Repu­blicà, fins que Tay­lor i Bruce van expo­sar sense embuts el seu suport als demòcra­tes. I, en el cas de l’artista que ens ocupa, cri­ti­cant Trump o defen­sant el col·lec­tiu LGTBI. For­men part de la bata­lla cul­tu­ral con­tra els popu­lis­mes de dre­tes al cos­tat d’altres artis­tes que entron­quen amb la seva gene­ració i, sobre­tot, amb el públic femení, com Lady Gaga. Pot­ser en rea­li­tat les dues tre­ba­lla­do­res de l’hotel es refe­rien a això amb el seu “mare meva, això de la Tay­lor”.