La silueta que ens defineix

Els llei­da­tans acos­tu­mem a dir que hem arri­bat a la ciu­tat quan veiem a la llu­nya­nia el retrat de la Seu Vella. Un per­fil que sem­bla reta­llat amb tiso­res i emmar­cat enmig d’un cel clar. El traç és per­fec­ta­ment visi­ble des de tots els angles, i amb el temps ha per­fi­lat també els trets essen­ci­als de la nos­tra per­so­na­li­tat. Una línia a l’horitzó amb un cos esvelt, majestuós, mera­ve­llo­sa­ment pro­por­ci­o­nat, amb un punt de femi­ni­tat que pre­su­meix amb orgull i sense com­ple­xos.

La Seu, cons­truïda per ser cate­dral, mal­trac­tada, ferida gai­rebé de mort, està tan pre­nyada de la història de la nos­tra nació que només cal visi­tar les seves des­pu­lles per enten­dre el perquè de tot ple­gat. Tinc la immensa sort que cada matí, quan obro les fines­tres de casa meva, puc aixe­car la vista i con­tem­plar-la, i no podeu arri­bar a ima­gi­nar el plaer que expe­ri­mento davant d’una imatge tan bella. L’arqueòleg Joan-Ramon González acos­tuma a expli­car que “Per a Lleida i la seva gent el sen­ti­ment que tras­pua de la Seu Vella es podria equi­pa­rar al sen­ti­ment d’admi­ració que va des­per­tar a l’arqui­tecte italià L. Bat­tista Alberti la impres­si­o­nant cúpula de la cate­dral de Florència, l’obra del genial Bru­ne­lleschi, quan diu que sota la seva ombra es podria aple­gar l’espe­rit de tots els tos­cans”. És a dir que si –a un nivell simbòlic, és clar– a l’ombra de la cúpula flo­ren­tina es podria aixo­plu­gar el sen­ti­ment i les aspi­ra­ci­ons del poble toscà, així mateix sota l’ombra de la Seu Vella hi caben tota la ciu­ta­da­nia llei­da­tana i encara podríem afe­gir que tota la cata­lana.

He de con­fes­sar que sovint em sorprèn que encara hi hagi gent que no cone­gui la Seu Vella. Que no només no l’hagi visi­tat mai, sinó que tam­poc mani­festi cap curi­o­si­tat per visi­tar-la. Sovint anem a fer viat­ges a l’altra punta de món però, amb un total menys­preu pel nos­tre patri­moni i per la nos­tra història, no conei­xem el que tenim a tocar de casa. La Seu Vella ens explica el temps més gloriós i el més fosc de la nos­tra nació, del més pletòric al més trist i dolorós. Una cate­dral que va tri­gar setanta-cinc anys a con­sa­grar-se i que després del seu ús religiós va con­ver­tir-se en unes pedres al ser­vei de l’exèrcit. Un edi­fici bellíssim, vençut, der­ro­tat, humi­liat per l’exèrcit de Felip IV (Felip V per als espa­nyols). I és a través de les pròpies pedres que sabem la seva història. De l’inte­rior des­pu­llat de tot l’esplen­dor de l’època medi­e­val, on només el cam­pa­nar, el més alt dels cam­pa­nars gòtics octo­go­nals de la Corona d’Aragó, es va poder des­lliu­rar de les mal­ves­tats cas­te­lla­nes.