L’amnistia, un èxit i una oportunitat

L’aprovació de la llei d’amnistia a les Corts espanyoles, prevista per avui, és un fet excepcional i una fita històrica en el marc del conflicte polític entre la nació catalana i l’Estat espanyol, perquè posa fre a una etapa de furiosa repressió policial i judicial desencadenada per l’Estat contra l’independentisme i les institucions catalanes arran de la celebració del referèndum de l’1 d’octubre del 2017. És cert, cal no oblidar-ho, que és un pas forçat per la necessitat del PSOE de forjar una majoria progressista que faci possible el govern de Pedro Sánchez i que el govern espanyol proclama l’amnistia com una concessió a la normalització política i la convivència, no pas com un acte de justícia per corregir abusos judicials, vulneracions de drets o una estratègia planificada de repressió contra un moviment polític legítim. No obstant això, per damunt del relat que es pretengui imposar des de La Moncloa, l’amnistia és, per activa, una mesura correctora per anul·lar l’actuació de l’Estat contra l’independentisme, i, per passiva, és el reconeixement implícit d’una utilització incorrecta, injusta i lesiva dels poders de l’Estat, en la seva obsessió per imposar la seva visió unitària d’Espanya.

Que l’Estat faci marxa enrere, a contracor i amb una figura com l’amnistia, tan rellevant, simbòlica i fins no fa tant tabú, és clarament un èxit polític de l’independentisme català que cal reivindicar. No només per les conseqüències positives directes per als centenars de víctimes de la repressió, sinó perquè no implica la renúncia a cap dels objectius i aspiracions del projecte sobiranista de Catalunya. De la mateixa manera, cal reconèixer que l’amnistia tampoc és una victòria que acosti la nació catalana a exercir el dret a decidir lliurement el seu futur. El que fa, si més no, és tornar a situar el país i la seva majoria social favorable a l’autodeterminació a la casella de sortida prèvia al 2017, ara menys mobilitzat i més dividit, però amb la mateixa legitimitat, la mateixa ambició nacional i encara més carregat de motius per construir el seu propi camí. Una segona oportunitat que Catalunya ha d’aprofitar, donant valor a l’experiència i l’autocrítica acumulades al llarg de tot el procés.