La penitència europea

El centre i la dreta europea moderada no tindran a partir del 9 de juny vinent cap escrúpol a pactar amb alguns grups d’extrema dreta. Així ho va declarar fa uns dies la presidenta de la Comissió i candidata a la reelecció pel Partit Popular Europeu, Ursula von der Leyen, quan va assegurar que volia col·laborar amb la primera ministra italiana i cap de llista dels Germans d’Itàlia, Giorgia Meloni, en el proper cicle polític.

És cert que la crisi existencial a la qual s’aboca la Unió Europea d’ençà de la invasió russa sobre Ucraïna al febrer de 2022 i les profundes conseqüències polítiques i econòmiques que aquesta guerra està causant al continent requereixen mesures excepcionals. Però pactar amb els sectors contra els quals les Comunitats Europees es van construir no serà mai un camí cap a l’estabilitat al continent. Que la democràcia cristiana i la socialdemocràcia europees facin la cort als descendents del feixisme sempre serà un mal negoci, perquè els ultres dels diversos estats membres no pensen en el projecte europeu. Representen la culminació del projecte de reforçament del seu estat nació, l’ambició de sobirania nacional plena respecte a la qual la Unió és una nosa o, en el millor dels casos, una estructura instrumental per engrandir el projecte nacional.

És dirà, encertadament, que això sempre ha estat així en els avatars de la integració. Sempre el camí cap a la creació d’un ens supraestatal ha estat per les autoritats dels estats membres un mal menor per assegurar la continuïtat i la consolidació de les seves nacions febles després de la Segona Guerra Mundial. Però ara, com el president francès Emmanuel Macron ha vist amb lucidesa, ara és diferent: o hi ha una aposta per un projecte supranacional integrador que inclogui una estructura defensiva autònoma o perilla no sols la Unió sinó els seus estats membres, que poden ser engolits per moviments agressius, siguin militars o econòmics, d’altres potències globals. El problema és que cap dels estats que es troben en condicions de proveir aquest dic de contenció defensiu en l’àmbit europeu, ni França per començar, vol separar la política de seguretat supranacional de la satisfacció dels seus interessos nacionals. En essència, el que pretén Macron amb el seu suposat discurs europeista és que els altres estats de la Unió, començant per la República Federal d’Alemanya, li paguin les forces que defensin Europa però que sobretot elevin la presència de França en el concert de les nacions del món.

El que passa, amb tot, és que si la idea és defensar els interessos nacionals, garantir abans de tot la continuïtat dels estats, la percepció de la ciutadania és que ho farà millor l’extrema dreta que la dreta moderada o el centre i per això els partits ultres milloraran els resultats en aquestes eleccions al Parlament Europeu, com a preludi (o en alguns casos com el d’Itàlia, Hongria o els Països Baixos, com a colofó) del seu ascens en els respectius sistemes estatals. Els governs d’uns estats membres controlats per la ultradreta acabaran amb la Unió perquè en la seva acció política es visualitzarà que les seves aspiracions de grandesa nacional són incompatibles amb coexistir amb les altres nacions en un marc comú. L’hegemonia de l’extrema dreta a Itàlia ha estat una mica dissimulada perquè encara no hi ha cap altre gran estat que hagi sucumbit al postfeixisme i, en aquesta tessitura, la dreta, el centre i fins i tot la socialdemocràcia d’aquests grans estats s’han afanyat més a emblanquinar Meloni i a provar d’assimilar-la a línies moderades que no pas a denunciar els seus abusos i aïllar-la. Al capdavall, per exemple, tothom sap que Itàlia arrossega un deute impagable de les darreres crisis econòmiques i que aquest estat vorejaria la fallida si no estigués apuntalat pel Banc Central Europeu, cosa que probablement Meloni fa servir de xantatge perquè la reconeguin.

La qüestió, doncs, és què passarà si partits com el Rassemblement National francès o Alternativa per Alemanya governen als seus respectius estats. Una pista ja l’hem tinguda aquests dies: Le Pen va tallar amb el AfD quan el seu cap de llista a les eleccions europees va afirmar que les SS del III Reich no eren tan dolentes. El que passarà és, doncs, que les nacions es tornaran a enfrontar i la Unió Europea sucumbirà.