Opinió

De set en set

Insània

La bogeria, la privació del judici, els principis morals fortament desviats i pervertits, el poder d’autodomini perdut o la indecència com a motor vital són les notes principals del hit del friki pertorbat que ha creat David Ruiz (Callahan) per fer de narrador dels 36 microcontes del llibre Insània. L’autor parla de pors, de ports figurats, de crisis mentals, d’angoixes i de presències-ultracoses (bruixes, fantasmes, criatures amorfes, unicorns, vibradors, encaputxats histèrics, figures ombrívoles, masses serpentejants, ulls tentaculars), de traumes no superats, de lluites contra els records i de somnis aterridors. En aquest escenari obscur, boscós i psicoanalític, la idea de nuesa és capital –despullar-se és un acte de clarividència que permet mostrar-se autèntic–, com també ho són el crit a pulmó obert i terror paranormal que senten els individus sols, ignorats que poblen el llibre. I tot això sumat a una idea actualíssima d’amor virtual que no és amor de cap de les maneres. L’autoanàlisi d’en Callahan –i la seva radical valentia– mereix un aplaudiment. El retrat de la condició humana contemporània que és Insània conclou que les necessitats més bàsiques de les persones són l’amor i el sentit de l’amor a l’humor. Queda ben clar que som fets de fragments i que per aquest motiu ja no ens reconeixem al mirall, de tantes capes que portem a sobre. De tanta màscara. De tanta solitud. En David ha reescrit les llàgrimes de Blade Runner, però també tota la tradició que va del terror còsmic de Lovecraft fins als conceptes de por, culpabilitat i pèrdua d’identitat de Sir Hitchcock. Llegiu-lo, sisplau.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.