La noia rossa

La noia rossa s’ha abraçat a la música amb la mateixa força que la buguenvíl·lea s’arrapa a la barana. Qui fa la foto no veu les esgarrinxades d’un balcó a mercè d’un arbust entortolligat i que ha perdut el blanc olorós i llustrós d’acabat de pintar. La buguenvíl·lea no deixa i treu les urpes: les espines protegeixen les flors magentes de les mans que volen haver-les. És tan senyora que sap com fer-se cobejar: de la mateixa manera que un floc de cabell que s’escapa de la cua d’una cabellera rossa, per rebel·lia natural i no per imposició de la laca i dels dits de l’estilista; així es desmaia la buguenvíl·lea davant el vianant que hi passa per dessota, com si el volgués ungir amb una floració en plenitud. A la noia de la cabellera rossa li agrada la purpurina però també brilla quan canta folk, que és com va començar amb setze anys i duent els blens ondulats amb un rínxol perfecte de Miss America. Sempre amb vermell als llavis, és una deessa lírica, una camperola bohèmia, la mestressa del circ…, una diva que no és només una foto poderosa, una estètica meditada en un despatx, un ble que li petoneja el coll. La noia rossa viu el seu esclat fúcsia, que no és un renaixement més: són moltes esgarrinxades a la barana però són les urpes arrapades les que la sostenen. Hi ha d’haver una estructura que ens enlairi perquè puguem brillar, de fúcsia o de purpurina, i ja faci anys que els cabells no siguin rossos.