Kafka llegeix

El novem­bre de 1916, Franz Kafka va ofe­rir una lec­tura pública del conte inèdit “A la colònia peni­tenciària” en una gale­ria d’art de Munic. Va ser l’única vegada que va par­ti­ci­par en una vet­llada literària lluny de Praga, pot­ser perquè va aca­bar en una insòlita des­ban­dada. La cin­quan­tena de per­so­nes reu­ni­des a la sala per escol­tar-lo, entre les quals hi havia la seva pro­mesa, Felice Bauer, i Rai­ner Maria Rilke, van resis­tir amb estoïcisme fins que una senyora de sobte es va des­ma­iar. Men­tre l’assis­tien, Kafka va con­ti­nuar lle­gint impas­si­ble, també quan dos oients més van caure des­plo­mats i bona part de l’audi­tori va començar a des­fi­lar cap a la sor­tida, incapaç de resis­tir la tensió ner­vi­osa i “repul­siva” de la nar­ració. Rei­ner Stach, el meti­culós biògraf de l’escrip­tor txec, des­con­fia de la vera­ci­tat d’aquesta anècdota, que recull a ¿Éste es Kafka? (Acan­ti­lado), un dels lli­bres més amens per dei­xar de demo­nit­zar-lo com un autor rar i tortuós. En un altre capítol, Stach explica que Kafka va ser, al con­trari, un dels pocs oients que va resis­tir la sessió exte­nu­ant amb què un altre escrip­tor, amb dicció monòtona, va cas­ti­gar el públic lle­gint una obra de la qual va interes­sar-lo sobre­tot un pas­satge que sem­blava extret del seu propi uni­vers: “Un home surt al pas­sadís, estos­sega i mira si hi ha algú.” Com a empleat de l’Ins­ti­tut d’Asse­gu­ran­ces d’Acci­dents del Tre­ball, Kafka estava ave­sat a les vides ano­di­nes, que el com­mo­vien tant com el des­con­cer­tava la capa­ci­tat del poder per humi­liar-les. Avui que fa cent anys que va morir, el més ètic seria des­ma­iar-nos sen­tint com parla de nosal­tres.