Estudiants fets un flam

Si aquests dies us creueu pel carrer amb un jove que aparenta que voreja la majoria d’edat i us fa la impressió que no està per hòsties, prego no li ho tingueu en compte. Probablement acaba de liquidar un curs escolar durant el qual, dia sí dia també, l’han martellejat amb la idea que aquesta setmana es juga tot el seu futur a una sola carta. Com no ha d’estar histèric, en aquestes condicions! Aviam qui no és un manat de nervis, després de passar un curs sencer sotmès a la pressió (o podríem escriure pressió barra tortura) dels exàmens de la selectivitat. I no deu ser que no trobes gent que et regala consells per vèncer l’ansietat i per dominar l’estrès abans l’estrès no et domini a tu, però és que ni així. Mira que saps que el noranta cinc per cent surt d’aquí aprovat, però és inevitable tenir malsons on apareix el teu nom subratllat amb fosforescent groc a la llista de suspesos, fins i tot si hi arribes amb una nota mitjana que ja voldrien la majoria per a ells. Ja podem tots entendre que els centres també es juguen el seu prestigi amb aquests resultats, i que la pressió ben enfocada pot dur a treure el millor de cada alumne, però no sé si cal passar tot un curs sentint la paraula “selectivitat” cent cinquanta cops al dia. Que encara ara, trenta anys després, recordo com vam patir, en lloc de gaudir-los, autors com Rusiñol, Espriu, Lorca o Machado –ara mateix no em ve al cap ni una sola autora d’entre les lectures obligatòries, així que potser ni tan sols n’hi havia– perquè podien ser els culpables que ens tombessin algun examen. Dubto molt que aquells mestres, alguns dels quals feien els primers passos, enfoquessin ara el curs com ho van fer en aquella època. En qualsevol cas, si ets dels joves que afronten aquesta setmana la selectivitat, aquí va també el resum de la meva experiència: quan passi tot t’adonaràs que no n’hi havia per a tant. Molta sort!