El tema d’abans-d’ahir

Per fer la Tri­buna, nor­mal­ment escric dos arti­cles, si no tres. I és que la suc­cessió de fets essen­ci­als que ens afec­ten a tots ple­gats és d’una rapi­desa impa­ra­ble. De moment, hi ha qua­tre grans temes, que en rea­li­tat es con­ver­tei­xen en una gran amal­gama intensa, com la d’avui. Aquest cop, per damunt de qual­se­vol tema, s’hi eri­geix el mètode. La manera de trac­tar-lo, el sis­tema d’anàlisi, la capa­ci­tat de maquia­vel·lisme que els dis­cur­sos són capaços d’uti­lit­zar.

Tema 1. Qui ha gua­nyat les elec­ci­ons del 12-M? Sal­va­dor Illa i els seus acòlits han fet córrer arreu el tri­omf del cap del par­tit dels soci­a­lis­tes cata­lans: 42 escons. Gran tri­omf si no tens en compte quants se’n neces­si­ten per poder pre­si­dir la Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya. Se’n neces­si­ten 68! No és broma. En té 42, el con­se­ller Illa. I se sent el tri­om­fa­dor indis­cu­ti­ble en aquest difícil i ter­ri­ble país rebel on més de la mei­tat del per­so­nal desitja una República Cata­lana. Lliure. I l’inde­pen­den­tisme? No ha tri­om­fat, però ha acon­se­guit més escons –molts més– que Sal­va­dor Illa. Junts, 35; ERC, 20, i la CUP, 4. Total: 59. Si hi afe­gim la Sílvia Orri­ols de Ripoll, 61. I 67 si la fantàstica Albi­ach es dignés a unir-se al grup. No fem majo­ria. Si esti­rem la corda, només arri­bem a 67. Ens en falta un per fer el fet. I, en aquests 67, hi ha unes des­a­vi­nen­ces de base insal­va­bles: que si amb l’Orri­ols? Com goses? Que amb l’Albi­ach? Si ha tren­cat el govern...

Tema 2. La culpa que ha cai­gut pel cap de l’esposa del pre­si­dent Pedro Sánchez. No penso pas ano­me­nar-la. Perquè cal callar quan fis­cals i la Guàrdia Civil par­len de res de res i un senyor jutge diu “molt cul­pa­ble”. Bé, cul­pa­ble del tot. Que, de cul­pa­ble, no se’n pot ser pas només una mica. I és en aquest punt que ens ado­nem, final­ment, d’una qua­li­tat /no-qua­li­tat que tenim els cata­lans. Els que volem la inde­pendència, vull dir: cal sen­tir les veus estri­dents, les bara­lles potents, els insults que pla­nen sobre les cade­nes de tele­visió espa­nyo­les més impor­tants per ado­nar-te del perquè de tot ple­gat. Els cata­lans mai no tin­drem cap estat. Havent de fer-nos a palle­tes això de Cata­lu­nya/Espa­nya, no podem gua­nyar. Mai de la vida hem sen­tit per les nos­tres cade­nes els insults i bru­els que van eme­tre aquell dia. Mai, en cap de les ano­me­na­des “tertúlies” cata­la­nes, hem cop­sat tanta i tanta fúria, tanta força bru­tal, tanta ira, dedi­cats a una per­sona, tants de crits! Mai. Ni en els casos que ens han cai­gut a les nos­tres dei­xes, a les divi­si­ons de fac­tu­res, a tota la vari­e­tat de pos­si­bles delic­tes, mai hem fet caure male­dic­ci­ons sem­blants pel cap de cap català. No. Espa­nya sem­pre ens gua­nyarà. Des dels Almogàvers, no hem posseït tanta força per ser capaços d’obte­nir la nos­tra lli­ber­tat.

Tema 3. La bene­dicció feta a Pales­tina pel pre­si­dent de les Espa­nyes. Ha de ser un estat lliure. Aquesta sí que ens emo­ci­ona, als cata­lans i cata­la­nes. Pedro Sánchez pot deci­dir si un ter­ri­tori és o no és un estat lliure. Ell, com a cap d’un estat, i dos pre­si­dents de dos estats més. Ara sí que tenim clar que pot­ser se’ns reserva una sor­presa. De les que mai t’has ni ima­gi­nat. Un estat lliure deci­dit per tres o qua­tre estats! Ara sí que em venen clares a la memòria les parau­les del peri­o­dista Anglada durant el “procés”. Calen “estats amics”. També començo a creure, sense haver de fer un acte de fe, que si no vam pro­cla­mar la inde­pendència l’endemà de decla­rar-la va ser perquè no teníem estats amics.

Tema 4. L’amnis­tia. L’esperàvem, en el fons crèiem que l’obtindríem. Tants car­tells escam­pats per tot arreu amb la paraula màgica, amnis­tia, havien de fer el fet. Avui, la gent està com radi­ant, per les xar­xes... Llàstima que algun jurista poderós ens diu que està dis­po­sat a fer-nos la tra­veta defi­ni­tiva. Però vegem com són les coses. Espe­ci­al­ment quan tot ple­gat comença a bar­re­jar-se i a con­ver­tir-se en una amal­gama d’ingre­di­ents que for­men un brou que ja no saps de què està com­post. Per què dic això? Doncs tor­nem-hi: perquè avui han sor­git les parau­les màgiques del pre­si­dent Mas: el que cal és que l’inde­pen­den­tisme s’uneixi amb caire ami­cal i faci una can­di­da­tura per anar a noves elec­ci­ons. Con­cre­ta­ment, ha ano­me­nat Junts i ERC. L’intel·ligent i ave­sat polític ha acon­se­guit que avui, en les con­ver­ses, comen­cin a escla­tar pos­si­bi­li­tats per pren­dre alguna decisió. Pac­tes? Noves elec­ci­ons?