La llarga marxa cap a la llibertat

El juliol del 1976, la Guàrdia Civil em va dete­nir a l’Escala. Unes hores només, perquè el direc­tor de Tele-exprés, el recor­dat Ibáñez Esco­fet, va tru­car per exi­gir la meva lli­ber­tat. De fet, tots els peri­o­dis­tes (tres, segu­ra­ment) que cobríem aquell inici de Marxa de la Lli­ber­tat tinguérem una història simi­lar: detenció ràpida, iden­ti­fi­cació, tan­ca­ment, llarguíssima espera, alli­be­ra­ment sense expli­ca­ci­ons i crònica telefònica d’urgència. Vaig saber que, a Girona i als altres punts de sor­tida de les colum­nes de la Marxa, també hi havia hagut gar­ro­ta­des i deten­ci­ons. Era el tret de sor­tida de mol­tes coses.

Poques set­ma­nes més tard, era a Llo­ret de Mar, davant l’ajun­ta­ment. Mitja tarda, si la memòria m’és fidel. Pas­sava alguna cosa. Esta­ven pro­vant de tro­bar l’alcalde Jordi Martínez i no apa­rei­xia. Com era pos­si­ble? En aquell temps, en Jordi tenia emis­sora a casa seva, al cotxe, a la barca i segu­ra­ment a la farmàcia. Sem­pre a punt. Però avui no res­po­nia. Final­ment, el pri­mer tinent d’alcalde, l’amic Joan Domènech, que estava al cor­rent de la situ­ació, va assu­mir la res­pon­sa­bi­li­tat per nego­ciar amb els mem­bres de la Marxa que ja eren allà, dis­cre­ta­ment, la forma del pas pel pas­seig. Tot va anar rodat, sense pro­ble­mes de cap mena. Si els civils van saber alguna cosa, ho van dei­xar pas­sar dis­cre­ta­ment. Pot­ser la notícia els va arri­bar més tard. Cap porra, cap detin­gut.

En Joan era un home tre­ba­lla­dor, un home de feina. Feu-me el favor de cer­car El Punt de diu­menge va fer vuit dies i lle­giu el paper que li va dedi­car Jordi Grau. En podreu conèixer tota la tra­jectòria. Impres­si­o­nant. Es va ficar en política per poder tre­ba­llar en el camp de la cul­tura. Renoi si ho va fer! El mes­tre d’escola afi­ci­o­nat a l’arque­o­lo­gia que vaig conèixer, dis­cret, modest, deci­dit, va abas­tar molts camps en el món cul­tu­ral gironí. Inves­ti­ga­dor, escrip­tor, orga­nit­za­dor, admi­nis­tra­dor. Dis­cret sem­pre, dis­po­sat a aga­far les reg­nes quan calia, assu­mint els ris­cos, amb decisió i eficàcia. Ell va fer cos­tat fins al dar­rer moment a la marxa cata­lana per la lli­ber­tat. Hi creia fer­ma­ment. I quan calia donar la cara, la donava. Mes­tre per a molts fins al dar­rer dia.