Millor/pitjor, avançar/ retrocedir

La vuitena legislatura del Parlament de Catalunya va ser la meva primera etapa com a diputat. Tenia uns trenta anys i vaig sentir moltes vegades per part d’alguns companys de grup parlamentari “està bé la poesia, però cal governar en prosa”. En la novena em vaig incorporar al govern del president Mas. Moltes expectatives després dels tripartits, situació econòmica complicada i inicis de la sobiranització del catalanisme. Allà la premsa diferenciava els romàntics dels pragmàtics. A partir del 2015 la unitat que va representar la candidatura de Junts pel Sí i l’agenda més o menys compartida amb la CUP va generar una onada d’il·lusió que, tot i que hi era, va fer poc visible el pragmatisme dins l’independentisme. I després de tot el que va passar l’any 2017 sembla que s’hagin perdut fins i tot els mínims homologables de qualsevol sistema de gestió. El xoc emocional fa que tot es valori en termes de veritat/mentida, purs/traïdors, victòria/rendició. Que jo, que quan es diferenciava entre poesia i prosa o romàntics i pragmàtics ja us deveu imaginar a quin costat em posaven, ara demani una mica de mètode de gestió i menys emocional pot semblar estrany. Però és justament per tot això que ho faig. I ho demano tant a uns com a uns altres. La refundació de l’independentisme haurà de passar per uns acords de mínims, si pot ser mesurables i no emocionals, que ens permetin entendre als que no hi som posats com evoluciona la cosa. Pel que fa a la llei de l’amnistia jo en subratllo dues característiques. Entre millor o pitjor, pel que fa a les persones represaliades estem millor. I això és una gran notícia. I a tots us dono molt sincerament les gràcies per tot el que heu fet. Entre avançar o retrocedir, com a moviment hem avançat. Començant perquè és molt difícil dir que estàs millor però que vas enrere. Però sobretot perquè sí que és un episodi històric del qual es poden derivar escenaris molt interessants.