I no em faran callar

Tessa Ens­ler és una advo­cada jove, activa, insa­ci­a­ble, amb una vèrbola oceànica que li per­met enfron­tar-se a les evidències i cap­gi­rar-ne la per­cepció davant un tri­bu­nal. O més ben dit: fa ser­vir allò que en llen­guatge jurídic es diu prima facie, que podríem tra­duir com “a pri­mera vista”: la pri­migènia pre­sumpció de veri­tat només es pot tom­bar amb con­tun­dents pro­ves en con­tra. Si no, impera la ini­cial innocència de l’acu­sat. S’ha espe­ci­a­lit­zat en casos en els quals l’agres­sor no pot ser con­dem­nat perquè no hi ha fona­ments jurídics prou con­tun­dents. És a dir, és una advo­cada que s’apro­fita de les esclet­xes del sis­tema perquè gua­nyin els dolents, que són els que ella defensa. Demos­trar una vio­lació, per exem­ple, no és sen­zill, i ella entra en un ter­reny relliscós que tre­pitja amb botes de duresa impi­e­tosa. Però resulta que un dia la dona vio­lada és ella. No és pas un acte extre­ma­da­ment vio­lent o brut, però és una vio­lació. A mans d’un com­pany del bufet. Sim­ple­ment pel fet que ella no volia fer el que l’home desit­java fer. I és aquí on el món can­via, on Ens­ler s’adona que “el sis­tema legal està tren­cat i jo també estic tren­cada, però con­ti­nuo aquí. I no em faran callar”.

Vicky Luengo és l’advo­cada Ens­ler a Prima facie, el monòleg que ara fa tem­po­rada al Poli­o­rama. Quan la vaig veure recordo que vaig escriure que el seu tre­ball era por­tentós, un frenètic tour de force de 100 minuts a través de les con­fes­si­ons de qui s’arma amb la cui­rassa de la dig­ni­tat enfront dels pre­ju­di­cis i el menys­preu dels altres. Un camí de conei­xe­ment i de presa de consciència, una trans­for­mació radi­cal a par­tir dels petits ges­tos que són fites en aquest viatge, mil·lia­ris que senya­len a l’espec­ta­dor el recor­re­gut entre la veri­tat i les fal­se­dats. Luengo, l’actriu de l’any, trenca el mirall de les apa­ren­ces i ella mateixa en recom­pon els frag­ments en una nova figura, feta de cer­te­ses, deso­lada, com­ba­tiva, tenaç.