I no em faran callar

Tessa Ensler és una advocada jove, activa, insaciable, amb una vèrbola oceànica que li permet enfrontar-se a les evidències i capgirar-ne la percepció davant un tribunal. O més ben dit: fa servir allò que en llenguatge jurídic es diu prima facie, que podríem traduir com “a primera vista”: la primigènia presumpció de veritat només es pot tombar amb contundents proves en contra. Si no, impera la inicial innocència de l’acusat. S’ha especialitzat en casos en els quals l’agressor no pot ser condemnat perquè no hi ha fonaments jurídics prou contundents. És a dir, és una advocada que s’aprofita de les escletxes del sistema perquè guanyin els dolents, que són els que ella defensa. Demostrar una violació, per exemple, no és senzill, i ella entra en un terreny relliscós que trepitja amb botes de duresa impietosa. Però resulta que un dia la dona violada és ella. No és pas un acte extremadament violent o brut, però és una violació. A mans d’un company del bufet. Simplement pel fet que ella no volia fer el que l’home desitjava fer. I és aquí on el món canvia, on Ensler s’adona que “el sistema legal està trencat i jo també estic trencada, però continuo aquí. I no em faran callar”.

Vicky Luengo és l’advocada Ensler a Prima facie, el monòleg que ara fa temporada al Poliorama. Quan la vaig veure recordo que vaig escriure que el seu treball era portentós, un frenètic tour de force de 100 minuts a través de les confessions de qui s’arma amb la cuirassa de la dignitat enfront dels prejudicis i el menyspreu dels altres. Un camí de coneixement i de presa de consciència, una transformació radical a partir dels petits gestos que són fites en aquest viatge, mil·liaris que senyalen a l’espectador el recorregut entre la veritat i les falsedats. Luengo, l’actriu de l’any, trenca el mirall de les aparences i ella mateixa en recompon els fragments en una nova figura, feta de certeses, desolada, combativa, tenaç.