Europa, Europa...

Amb les elec­ci­ons euro­pees en marxa i l’abs­tenció que les amenaça, pot­ser cal dir quin és el paper del país en el si d’Europa. Mal­grat el tra­di­ci­o­nal sen­tit euro­pe­ista dels cata­lans, el pes que hi té és ben petit, no tant per les seves xifres com pel fet que aques­tes, com el país en si, estan inclo­ses en una cir­cums­cripció única –l’espa­nyola– que n’amaga les par­ti­cu­la­ri­tats.

Cal reconèixer que, després d’uns anys amb unes mani­fes­ta­ci­ons que els euro­peus admi­ra­ven, una inde­pendència de vuit segons diu poc del desig d’inde­pendència dels diri­gents. Però la tes­tos­te­rona espa­nyola i la seva revenja ina­ca­ba­ble els han permès enten­dre una mica millor amb qui es juguen els quar­tos els cata­lans i quin és el tarannà real dels seus socis. A ulls euro­peus, ni Espa­nya ni Cata­lu­nya, després de l’1 d’octu­bre, ja no són les matei­xes.

Que els polítics espa­nyols –cata­lans de nai­xe­ment o no i siguin del par­tit que siguin–, sobre­tot si han asso­lit càrrecs impor­tants dins d’Europa, no repre­sen­ten les neces­si­tats dels cata­lans és una evidència; ben al con­trari, molts han estat –i són– espe­ci­al­ment bel·lige­rants con­tra una Cata­lu­nya que no esti­gui com­ple­ta­ment dis­solta en l’Estat. Una neces­si­tat euro­pea de pri­mer ordre com el cor­re­dor medi­ter­rani roman atu­rada per les pors atàviques dels espa­nyols a relli­gar els Països Cata­lans, cosa que va con­tra els matei­xos interes­sos logístics i econòmics de l’Estat i con­tra la mobi­li­tat dels seus ciu­ta­dans per les auto­pis­tes. Les qüesti­ons específica­ment cata­la­nes, a Europa, sem­pre van pel car­ril lent, ja sigui que el català en sigui una llen­gua ofi­cial, que la page­sia i els seus pro­duc­tes esti­guin en perill d’extinció, que es reco­ne­gui la repressió dels drets humans durant dècades o l’espi­o­natge telefònic. Els interes­sos espa­nyols no acos­tu­men a ser els cata­lans.