Crear un personatge per sobreviure

M’encanta Cary Grant. Pot­ser és el meu actor favo­rit: sens dubte, ho és pel que fa al cinema clàssic de Hollywood. El cas és que em fas­cina que el seu ros­tre pugui ser tan simpàtic i alhora pugui expres­sar alguna cosa fosca i fins sinis­tra. Devia ser Alfred Hitch­cock el pri­mer a ado­nar-se’n i així explo­rar-ho a Sus­pi­cion (1941). L’actor hi inter­preta un vivi­dor del qual l’esposa, una dona rica amb qui s’ha casat recent­ment, sos­pita que l’enve­rina per que­dar-se’n la for­tuna: aquell got de llet il·lumi­nat que Grant, amb expressió ombrívola, puja per les esca­les de la mansió. En un altre film encara més extra­or­di­nari, Noto­rius (Enca­de­nats, 1946), Hitch­cock va seguir explo­rant-li l’ambigüitat fent-lo inter­pre­tar un agent dels EUA que sedu­eix la filla d’un espia nazi: aque­lla seqüència en què va fent-se petons amb Ingrid Berg­man men­tre, a través d’una tru­cada telefònica, la tra­eix con­sen­tint que, per obte­nir infor­mació, ella sigui forçada a casar-se amb el cap del grup nazi resi­dent al Bra­sil.

El domini ges­tual de Cary Grant també fa que el recordi a La ter­ri­ble veri­tat (The Awful Truth), film de Leo McCa­rey que, a l’assaig A la recerca de la feli­ci­tat, el filòsof Stan­ley Cavell vin­cula a les “comèdies de rema­ri­age”: una dona i un home que han fra­cas­sat en el seu matri­moni es retro­ben i, després de molts embo­lics, es recon­ci­lien per refun­dar la seva relació. En un moment d’aquesta pel·lícula, el per­so­natge de Cary Grant veu com la seva exdona (Irene Dunne) es dis­posa a ballar amb el seu futur espòs: la tris­tesa del seu ros­tre va mudant cap a la joia en obser­var la poca traça com a ballarí del seu rival. Grant va pro­ta­go­nit­zar mol­tes altres comèdies tenint sovint com a pater­naire Kat­he­rine Hep­burn: Quina fera de nena!, Holi­day, Històries de Fila­del­fia, etc. Comèdies esbo­jar­ra­des en les quals, a la manera de les comèdies de Shakes­pe­are, es qüesti­ona el bina­risme mas­culí-femení, s’inver­tei­xen rols i Cary Grant fins pot aparèixer amb roba de dona. No li va impor­tar afe­blir la seva mas­cu­li­ni­tat d’acord amb un enci­sa­dor sen­tit de l’autoi­ro­nia: una altra qua­li­tat que em fa apre­ciar-lo. Un actor juga­ner amb una faci­li­tat per encar­nar la lleu­ge­resa. Tan­ma­teix, també la gra­ve­tat. Al segon Tu i jo (1957) de Leo McCa­rey es com­porta com un frívol fins que s’ena­mora d’una dona (Debo­rah Kerr) i el seu sem­blant adqui­reix gra­ve­tat (la seri­o­si­tat de l’amor que muda la vida) men­tre es passa de la comèdia al melo­drama.

Amb aquesta estima per Cary Grant, vaig dis­po­sar-me a veure Arc­hie, la minisèrie diri­gida per Paul Andrew Willi­ams i pro­ta­go­nit­zada per Jac­son Isa­acs (que encarna el cèlebre actor d’una manera prou con­vin­cent) que Fil­min ha pen­jat a la seva pla­ta­forma. El títol m’hau­ria d’haver avi­sat: Arc­hie és el dimi­nu­tiu del nom real, Arc­hi­bald (Ale­xan­der Leach), de l’actor. I és així que, més que una explo­ració en la seva car­rera cine­ma­togràfica i en el seu tre­ball inter­pre­ta­tiu, fa una recons­trucció frag­mentària de la seva vida a par­tir d’aquesta idea: “Vaig crear un per­so­natge per poder sobre­viure.” Segons la sèrie, ho va dir el mateix actor quan, en els seus últims anys, vol­tava pels EUA amb el xou Una nit amb Cary Grant. Arc­hie comença així, i a vega­des retorna al xou, per anar recu­lant en el temps alter­nant diver­sos períodes, fent atenció espe­cial a la relació que Grant va man­te­nir amb la quarta esposa, l’actriu Dyan Canon, amb qui, quan tenia 62 anys, va tenir la seva única filla, Jen­ni­fer Grant: no és per res que una i altra siguin les pro­duc­to­res exe­cu­ti­ves de la sèrie. En tot cas, a què va sobre­viure? A l’empremta d’una infan­tesa dis­sor­tada a Bris­tol, on va néixer l’any 1904: la família era pobre, el seu germà va morir de petit, el pare era un gan­dul i mal­trac­tava l’esposa. Depri­mida aquesta per la mort d’un fill, el seu marit va ingres­sar-la en una clínica psi­quiàtrica i va dir-li al petit Arc­hie que la seva mare havia mort. De joveníssim, Arc­hie va mar­xar als EUA amb un grup d’acròbates. Va que­dar-se a Nova York. No tenia relació amb el pare, que se’n van desen­ten­dre. Quan ja era famós, l’home va con­tac­tar-lo i li va con­fes­sar que la mare era viva. Aquí va començar una relació pro­blemàtica: la sèrie pre­senta Elsie Leach com una dona auto­ritària i pos­ses­siva (quasi com una mare dels films de Hitch­cock) de qui el fill fugia amb un cert sen­ti­ment de culpa, tot i que, tal com se’l mos­tra, va saber per­do­nar-se, com d’altres coses, amb auto­con­des­cendència. No deixa de ser una pel·lícula: sobre Arc­hie i una mica sobre Cary Grant, però aquest és millor en les que va pro­ta­go­nit­zar.