Els restauradors de l’ànima

La restauració és una feina bonica, agraïda. Retorna a les coses el seu lluïment original. Es restauren les obres d’art, les cases i tantes altres coses però també les persones. Sí, la condició humana també s’enruna, de tant en tant, ja sigui per un defalliment propi o per l’acció d’un altre que provoca una lesió, un mal, un patiment. S’esfondra i necessita ser reconstruïda.

Ser víctima d’un delicte porta associat un trencament intern difícil de ser reparat. Si amb el delicte hi va aparellada violència contra la víctima, sigui quina sigui la naturalesa d’aquesta violència, la llaga que deixa encara cou més, qui la pateix pensa que mai se’n podrà deslliurar, que per sempre més haurà d’anar pel món amb aquell mal.

En la causació del mal hi ha qui el rep, qui el pateix, i qui el provoca, hi ha la víctima i també el victimari. La justícia, sobretot la penal, està pensada per castigar el victimari, penalitzar uns fets en què sovint les circumstàncies que els envolten i els seus protagonistes, causes, raons, patiments d’uns i altres són ignorats. Cal arribar a un càstig i es castiga. El sistema està parit així. La societat vol càstig, els polítics els en donen –tant o més del que la realitat demana– i els jutges ho fan possible.

Enmig d’aquest ordre punitiu de les coses hi ha qui, des de fa anys, malda per introduir una via diferent que permeti resoldre els conflictes des d’una altra òptica, en què la víctima aconsegueixi un rescabalament íntim d’acord amb una visió més humana dels conflicte, no només des de la lògica penal, i en què el victimari se sent tractat com alguna cosa més que un sac de presidi.

És el que ja es coneix com a justícia restaurativa, que ahir va reunir a Barcelona un grup important de professionals que treballen pel Departament de Justícia en aquest àmbit. Difícilment es veu jutges i fiscals somriure com ho van fer ahir la Clara, la Marina, en Joan, l’Albert i la Isabel, tots ells tècnics de la matèria, que van dur a terme una interessant performance que va omplir de contingut a base de ritme i humor la jornada tècnica.

Hi ha un secret en tot això. Tot i que les pràctiques de mediació i diàleg entre víctima i agressor venen de lluny, la gent que es dedica a treballar en aquests terrenys alternatius a la resolució de conflictes són joves, majoritàriament joves, i els que ja comencen a posar anys s’impregnen de la joventut i de l’energia dels altres. Joventut vol dir renovació, voler canviar les coses, i la gent que treballa en la justícia restaurativa està en aquesta batalla, hi creu.

Els 45 anys de la consellera Ubasart no són res i el seu és, també, el tarannà d’algú que vol fer les coses d’una manera diferent de com s’han fet fins ara, fins i tot quan la fi de l’exercici del seu càrrec sembla que és a tocar. Qui no és tan jove és l’Amand Calderó, responsable de les presons catalanes, que somriu quan algú li diu que tota aquesta gent de la justícia restaurativa vol deixar-li els centres sense clientela. És un somriure de complaença perquè Calderó, tot i haver de gestionar el personal que hi ha entre reixes, és dels que creu fermament que hi ha una altra manera de fer justícia i castigar el delicte, al marge de la presó.

Ubasart i Calderó, gent que vol fer les coses d’una manera diferent i ho ha intentat. I vet aquí que els volien fer la pell.