Som 10 milions
Com eren els vestits vells dels gegants?
Els gegants de la Patum han estrenat vestits aquest Corpus. Els últims eren del 2008 i el canvi que van experimentar en el seu moment era mínim en comparació als anteriors. Mínim si el comparem amb la transició que s’ha fet ara, amb uns vestits molt més trencadors i amb una gamma de colors que dista força de la indumentària que hi havia fins ara. Per primera vegada, els vestits dels quatre gegants han estat pensats perquè combinin: el gegant vell fa joc amb la geganta nova, la nova continua tenint molt en comú amb el nou i el nou s’acosta més que mai a la vella. Una cadena que podríem allargar línies i línies.
I també, per primer cop a la història, aquests vestits es van presentar abans de l’inici de Corpus. Va ser la setmana anterior, en un acte multitudinari al claustre de Sant Francesc, al centre de la ciutat. Quan el públic hi va arribar, els quatre gegants estaven amagats darrere d’una tela negra gegant. L’alcalde, el cap de colla, l’historiador Albert Rumbo i el dissenyador dels vestits van avançar-ne alguns detalls i, finalment, els membres de la comparsa van retirar la tela negra per presentar els flamants nous vestits. Davant aquesta performance, hi havia qui es preguntava si realment era tan important el canvi de vestimenta. Els dies han demostrat que sí, que era com a mínim interessant donar-hi aquesta envergadura.
D’entrada, els vestits van impactar. “Estic en xoc”, deia una assistent a la presentació. “Ho hem de pair”, admetien uns joves, a pocs metres. “Són uns vestits molt atrevits, no sé si funcionaran”, apuntaven des d’un altre cercle. Del que no dubtava ningú era de la qualitat de les peces. I, de fet, el mateix dissenyador dels vestits, el berguedà Jordi Rafart, ho havia avançat: “Agradaran més o menys, però ningú podrà discutir-los tècnicament.” Aquell dia els patumaires van veure els quatre gegants quiets, sense moure’s, i gairebé tothom va tornar a casa amb una pregunta al cap: “Com quedaran els nous colors a la plaça, amb els gegants ballant?” Per a això calia esperar uns dies més.
Dimecres de Corpus, les dues parelles de gegants van dansar per primera vegada a la ciutat. Va ser en el primer passacarrer de la Patum. Alguns crítics començaven a canviar d’opinió: “Quiets no m’acabaven de convèncer però, ara que els veig junts i ballant, fan molta patxoca.” Al vespre la parella de gegants vells va fer el primer ball a la plaça de Sant Pere. Una altra prova de foc, i enmig d’una gentada de por. I, l’endemà, primera gran jornada íntegra a la plaça, amb balls a dojo i tirabols com a tancament de festa, encaixats amb el foc de les guites. La Patum va anar avançant. I diumenge, l’últim dia de festa, a mitja tarda, apareix a les xarxes una piulada afinadíssima que posa en evidència l’essència patumaire: “Algú se’n recorda, de quin color eren els vestits vells dels gegants?” Aquella nit Berga va tancar una Patum lluïda com poques, havent comprovat que, sovint, trencar amb l’esquema tradicional no vol dir perdre l’essència. Tradició, sí; evolució, també.
