Dolces discrepàncies

Totes dues parts asseguren que tot va com una seda, però en la distància s’ensuma l’entranyable aroma de les discrepàncies acabades de produir-se. Em refereixo a les negociacions entre el departament de Cultura i l’Ajuntament de Vic per elaborar el nou contracte programa que regularà el Mercat de Música Viva els pròxims quatre anys. Els uns i els altres diuen que si el tema ha sofert un retard sobre l’horari previst no és culpa de les catenàries, és perquè encara s’estan intercanviant papers. Però que la signatura és qüestió de dies, potser d’hores.

Quan s’insisteix que no ha sorgit cap nuvolot al firmament, les sospites es desperten i badallen davant d’un discurs programat per rentar la roba bruta en la intimitat. Hi tenen tot el dret i a cap dels dos actors els interessa airejar els desacords. Els punts de controvèrsia, però, no són tant de fons com de forma. La filosofia és clara: potenciar la venda de música del país i deixar de ser un intermediari entre bandes europees i programadors sud-americans, o viceversa. Canvia la diana i la fletxa es clavarà al melic, que és rodó com una poma. I amb aquest tema la conselleria es mostra inflexible.

La mare dels ous no rau en les idees, sinó en la manera d’executar-les. Em comenten que el pròxim pas abans de treure les plomes és formar una comissió d’entre vuit i deu membres que serà la que remenarà les cireres. Ells decidiran qui serà el director artístic, malgrat que és notòria l’aposta de cadascú. Mentre que a la ciutat prefereixen la continuïtat de Manel Montañés abans que segons qui, el departament pensa en un conegut periodista amb el qual comparteixo amistat i coses tan dispars com aquesta columna. Qui se sortirà amb la seva? Ja se sap, qui paga mana. La tinta dels diners és la que provoca la dolça aroma de les discrepàncies tot just produïdes.