Evolució social

Sortosament, durant les darreres dècades hem assistit a canvis profunds a les nostres ciutats en relació amb la integració i la millora de l’accessibilitat urbana de les persones amb dificultats motrius o amb algun tipus de discapacitat. Les persones amb familiars o amics amb algun tipus de dificultat o diversitat funcional hem estat més sensibles a l’hora de percebre aquests canvis: rebaixos a les voreres, rampes d’accés, transport públic amb rampes i espais reservats, instal·lació d’ascensors a les parades de metro i tren, ús de pictogrames en la senyalística d’espais municipals, hospitals, etc. I som conscients i sensibles envers l’alt nivell d’inversió i de despesa requerit per dur-los a terme. Aquesta evolució social i humanista ha estat propiciada en la majoria dels casos per la pressió social generada per les persones afectades, per les seves famílies i, especialment, per les entitats. I, de manera puntual i sovint anecdòtica, per la mateixa voluntat de les institucions, de les administracions o de les marques. Per aquest motiu, em sento impactat i indignat quan, en ple 2024, en un espai públic i municipal com un centre cívic de Sabadell, trobem vestigis d’una altra època en els indicadors que assenyalen els lavabos amb paraules com “WC disminuïts” (amb la seva dièresi molt ben posada, això sí). No, disminuït no és acceptable. Minusvàlid no és acceptable. Discapacitat no és acceptable. Perquè les paraules descriuen, etiqueten, assenyalen i marquen. Quan un petit canvi de tan baix cost com ara canviar un cartell i enterrar la paraula que conté a hores d’ara no s’ha produït, tot ens indica que perdura una enorme falta de sensibilitat i que no som encara tan macos i tan progres com volem projectar.