L’origen del paisatge
El 1988, el pintor paisatgista Joan de Palau va eternitzar, en un oli, els nenúfars d’en Generet, que guarneixen les aigües plàcides i ornamenten amb delicadesa, com en un jardinet anglès, el que és una bassa d’aigua d’origen càrstic on transiten els gardís, sedimenten els llots i s’oculten fondàries llegendàries. Els nenúfars, que s’expandeixen salvatgement més enllà dels límits de la pesquera d’aires medievals, són alhora una creació artística, un artifici d’una natura tan innocent com generosa. Al pintor De Palau li agradava l’estany a la tardor, a l’octubre especialment, ja que el tràfec d’estiuejants, deia, en “despulla el veritable caràcter”. “El nostre paisatge és gris, hi domina el perla, hi domina el plata, i hi dominen també, en general, les simfonies mitjanes. Els verds no són mai maragda com a Olot, són verds cinabri; els blaus són agrisats, morats. Hi ha una gamma rosa que surt en tots els meus quadres. Resumint, hi ha moltes tonalitats i el gris que ho lliga tot.” Ho explicava el 1981 en una entrevista a la revista local El Bagant. I en el quadre dels nenúfars, els blaus són “agrisats, morats”, una tardor a les acaballes de la primavera, un juny que s’assembla a l’octubre. “Quan vull pintar l’aigua, m’hi caben tots els colors de la paleta. Té una densitat molt especial, diferent de la de l’estanyol. A vegades és espessa; d’altres fa la sensació que no té fons.”
La grande bellezza pic.twitter.com/jawOrw6o2U
— Gemma Busquets Ros (@gemmabusquets) June 2, 2024
Dels nenúfars pinzellats, intuïtius del quadre, als blancs definits i els roses d’una pal·lidesa tímida, defugint el xiclet descarat. En el seu esclat íntim i cobejat, són l’objectiu inesperat del fotògraf dominical. No és una postal bucòlica sinó conqueridora de les aigües manses, després de sofisticar l’estampa de canyissars. Va ser l’avi Ramon de Can Generet, fuster d’ofici i floricultor d’afició, home de tècnica i de sensibilitat, qui va plantar els nenúfars, fent arrelar la bellesa. Van ser un regal d’uns amics viatgers. Diria que ja no hi són, però al llac del parc de la Ciutadella, davant del Parlament, hi havia nenúfars vinguts de Banyoles. Ho explicava el fill Joan Corominas a El Bagant el 1981. Aquests dies de pluja persistent, d’un cel vidriós, de tardor eterna com li agradava al pintor banyolí, el paisatge queda aturat en el gris melancòlic que ho empasta tot, en una simfonia mitjana, esperant l’explosió triomfal.