Josep Rull

Josep Rull va haver de patir l’angoixa de veure com el seu fill queia al terra visi­tant el seu pare a la presó i patint una forta com­moció al cap. I que encara li dis­cu­tis­sin el permís d’urgència per sor­tir de Lle­do­ners i anar a l’hos­pi­tal acom­pa­nyat de la poli­cia. Quan anava a la Facul­tat de Dret de la UAB en un Citroën Dos Cavalls groc, on posava un cas­set dels Dire Straits i escol­tava Sul­tans of Swing, segu­ra­ment no ima­gi­nava que la passió per la política que el va fer ingres­sar a les Joven­tuts de Con­vergència, l’aca­ba­ria pri­vant de lli­ber­tat. Si algú repre­senta la injustícia de la presó pels fets de l’1 d’Octu­bre és ell. Que una per­sona com aquest ter­ras­senc fos engar­jo­lada de manera pre­ven­tiva i con­dem­nada a 10 anys de presó, sumant final­ment més de tres anys entre rei­xes, con­si­de­rant d’“espe­cial valor pro­ba­tori” no dei­xar atra­car al port de Palamós el cèlebre Piolín, no sem­bla la decisió d’una dona amb els ulls tapats.

Poques per­so­nes gene­ren menys anti­cos­sos en una política tan pola­rit­zada com la que ara ens toca viure. Motiu que explica els vots de la CUP, però també d’ERC. I no crec que es pugui tro­bar en cap altre par­tit ningú que no con­si­deri que té allò que amb Zapa­tero es va bate­jar com a “talante”. Però, al marge de la política, Rull és una per­sona edu­cada. I inde­pen­dent­ment de si l’elecció de la mesa és l’última fogo­nada del procés, al marge de si pre­fi­gura res de cara a la pre­sidència de la Gene­ra­li­tat, és una notícia agra­da­ble que sigui el nou pre­si­dent del Par­la­ment. Pel seu to i perquè és bo que a les ins­ti­tu­ci­ons hi hagi per­so­nes d’aquest per­fil. I, al marge de la lec­tura política, i encara que a vostè li importi un rave el meu sen­ti­ment per­so­nal, me n’ale­gro per ell. Com a vallesà, pels amics que tenim en comú i com a bona per­sona. I m’ima­gino el que li va pas­sar pel cap quan va escol­tar el seu nome­na­ment com a pre­si­dent del Par­la­ment després d’haver vis­cut el que ha vis­cut.