Mossèn Llampec

De resul­tes dels papers que vaig escri­vint en aquest diari, i con­cre­ta­ment per un on vaig evo­car la meva infan­tesa al poble on ell venia a esti­ue­jar amb els seus pares, em va con­tac­tar, ara fa exac­ta­ment un any, un amic d’aquells anys que és de Saba­dell, i ara viu i tre­ba­lla a la Xina, a She­nyang: “Una ciu­tat no gaire cone­guda perquè només té nou mili­ons d’habi­tants” –em va dir a la pri­mera carta, el 2 de juny del 2023. En la nos­tra cor­res­pondència hi ha molts records d’aquells anys cin­quanta i sei­xanta del segle pas­sat, que encara man­te­nim vius a la memòria. Ara, de resul­tes del paper de fa 15 dies sobre la pujada a peu al san­tu­ari de la Mare de Déu de la Salut, l’amic em parla de mossèn Llam­pec (mossèn Miquel Bruns), que en va ser capellà cus­todi durant 25 anys.

Mossèn Llam­pec portà al san­tu­ari l’aigua cor­rent, l’elec­tri­ci­tat, el telèfon i la car­re­tera asfal­tada. Durant la guerra dita civil, va ama­gar la imatge de la Mare de Déu en una balma, sal­vant-la d’una tren­ca­dissa i/o pro­fa­nació segura. Tenia una cami­o­neta i cada dia bai­xava a fer les com­pres a Olot, als Hos­ta­lets, a les Pre­ses. I tot ho feia de pressa, molt de pressa (d’aquí li venia el sobre­nom): dir la missa en la mei­tat de temps del que era nor­mal, con­fes­sar només escol­tant els pecats i abso­lent cul­pes ipso facto... en vaig ser tes­ti­moni: quan el capellà que de vega­des l’aju­dava n’havia con­fes­sat dos, ell ja anava pel sisè. Quan al ves­pre hi havia apa­ga­des de llum (sovin­te­ja­des en aquell temps), cor­ria espe­ri­tat cap a l’església, salu­dava la Mare de Déu amb un fugaç cop de cap i ramas­sava tots els ciris del cam­bril i del pres­bi­teri, per il·lumi­nar les tau­les dels qui sopa­ven al res­tau­rant. Vaig estar un estiu al seu ser­vei com a semi­na­rista-escolà resi­dent, ho vaig veure més d’una vegada. Mossèn Llam­pec era el tipus de capellà (que jo conegués) que més s’assem­blava a l’insigne, il·lus­tre, Don Camilo, capellà de poble creat per Gio­vanni Gua­reschi, que en relata les tri­ful­gues amb l’alcalde comu­nista Pep­pone durant la post­guerra ita­li­ana. Quan es retirà, va venir a viure al seu poble. I a casa seva és on millor em tro­bava: xerràvem, berenàvem, rèiem, expli­cava acu­dits... era diver­tit, aco­lli­dor, excel·lent home i tot un per­so­natge: el Don Camilo de la Gar­rotxa.