Exemples

El Codi de Justícia Mili­tar pre­veu, entre d’altres coses, quin ritual cal seguir en el cas d’exe­cució d’un mili­tar en temps de guerra. El grup par­la­men­tari soci­a­lista pre­sentà, en el ple del Congrés, una esmena sobre aquest punt, que resultà bàsica­ment accep­tada. Així hem sabut que l’arti­cle cor­res­po­nent del codi esta­blia, fins ara, que l’exe­cució ha de ser pública i ha d’assis­tir-hi el nom­bre de sol­dats més gran pos­si­ble; que, al con­dem­nat, se li han d’arren­car prèvia­ment, si fos ofi­cial, totes les con­de­co­ra­ci­ons i tots els dis­tin­tius i que el piquet d’exe­cució ha de des­fi­lar, jun­ta­ment amb la tropa, per davant del cadàver al so dels tam­bors.

Els soci­a­lis­tes han argu­men­tat, per tal d’eli­mi­nar aquest ritual, que la pràctica pre­vista pel codi tenia un caràcter degra­dant i inhumà. És inne­ga­ble que la cerimònia recorda l’atmos­fera medi­e­val, i al cap­da­vall reco­llia d’aque­lla època l’espec­ta­cu­la­ri­tat dels “exem­ples”. Perquè és evi­dent que allò que ano­me­nem “exem­pla­ri­tat” sem­pre té una deter­mi­nada dimensió d’espec­ta­cle. Adap­tant-se a les cir­cumstàncies de cada segle i de cada país, d’admi­nis­tració del càstig per part del poder sol tenir una dimensió esce­nogràfica. Tant li fa que sigui la Inqui­sició com la Revo­lució fran­cesa, la crema de brui­xes o les muti­la­ci­ons en alguns pobles de cul­tura islàmica.

Es munta un espec­ta­cle perquè “els altres” en pren­guin exem­ple. Costa de creure, però, en aquesta mena d’exem­pla­ri­tat tan coac­tiva i emmor­das­sa­dora de la capa­ci­tat refle­xiva. És l’anti­e­xem­ple dels mora­lis­tes i dels filòsofs, que aspi­ren pacífica­ment a ense­nyar “el bon camí” fomen­tant la luci­desa de la sere­ni­tat, i no pas l’herència –ances­tral i para­lit­za­dora– de la por.

Un “càstig exem­plar” és massa sovint un mal exem­ple.

Per des­comp­tat, jo crec en els exem­ples, encara que no m’agra­din els “per­so­nat­ges exem­plars”, com se sol qua­li­fi­car a vega­des algú, pot­ser perquè el mot “per­so­natge” tra­eix altra vegada la valo­ració tea­tral de l’exem­pla­ri­tat. A cada xamfrà podem tro­bar exem­ples posi­tius, i tenen molta raó els qui opi­nen que un exem­ple pot ser més con­vin­cent que una doc­trina.

De tota manera, cal pen­sar-hi una mica abans de seguir un exem­ple, per molt nota­ble o enllu­er­na­dor que sigui el per­so­natge que tenim al davant. Ell pot tenir unes raons ben dife­rents de les nos­tres per a actuar tal com ho fa. “Seguir l’exem­ple” pot dur a l’èxit, però també al des­as­tre o al ridícul. Coo­lidge, pre­si­dent que fou dels Estats Units, con­vidà una vegada una colla d’amics a dinar a la Casa Blanca. Cap d’ells no estava prou segur de quin havia de ser el seu com­por­ta­ment en aque­lla ocasió, i van deci­dir de pren­dre model de Coo­lidge. Tot fun­cionà per­fec­ta­ment fins a l’hora del cafè: els con­vi­dats van veure, amb sor­presa, que el pre­si­dent alçava la tassa i ves­sava una mica de cafè en el plat. Des­con­cer­tats, van fer el mateix. Després Coo­lidge hi afegí sucre i crema de llet. Tots van seguir el seu exem­ple. Ales­ho­res el pre­si­dent s’ajupí i posà el plat a l’abast d’un gatet.