El “lluïment” de cada època

En el seu Dictionnaire des idées reçues Flaubert –el novel·lista francès que morí ara fa cent anys justos– parla dels diaris i n’assenyala la importància “en la societat moderna”. Recomana que es posin alguns diaris seriosos a la taula del saló i diu que “fa molt bon efecte marcar-ne alguns fragments amb llapis vermell. També és molt convenient de llegir, al matí, un article publicat en aquests fulls tan importants i, al vespre, conduir hàbilment la conversa cap al tema estudiat, per tal de poder lluir-se”.

És ben bé un testimoni de la conducta humana pretelevisiva, en uns determinats estrats socials. No oblidem que els diaris eren, fins a la meitat del segle dinou, molt costosos i molt minoritaris. Tot el prestigi del Times es fonamentava en el nombre dels seus subscriptors… que l’any 1825 eren disset mil. Aleshores devia ser un fet extraordinari.

Tenir un diari, doncs, era pertànyer a una “élite”, i era ben lògic exhibir-lo, marcar un article amb llapis vermell o aprofitar el privilegi per a fer passar les opinions del diari com si fossin pròpies a l’hora de la tertúlia distingida.

Tinc la impressió que això ja no funciona d’aquesta manera entre les classes “distingides” d’avui, probablement perquè des del punt de vista cultural les tradicionals classes distingides han desaparegut. El fenomen té un aspecte positiu: s’han trencat unes barreres, i el conreu de la cultura i la possessió de coneixements no és exclusiu de les “famílies” habituals. No tan sols van canviar fa temps els diaris –amb el revolucionari invent de la rotativa, que permet de tirar molts exemplars en poc temps; la publicitat que els abarateix; el progrés dels transports, que els fan arribar més lluny i més de pressa, etc.–, convertits en un material popular, sinó que ha disminuït l’analfabetisme a Europa, s’ha creat el llibre de butxaca i, en definitiva, una sèrie de circumstàncies fan que no siguin quatre gats refinats sinó milions de persones les que avui puguin “lluir-se” gràcies a la informació que circula.

Però que “puguin” no vol dir que ho “facin”. Les converses sobre temes d’interès cultural, artístic o ideològic són escassíssimes en proporció a l’augment de facilitats d’accés a les fonts de coneixement; penso que el percentatge s’ha reduït, i en tot cas els “cultes” ja no constitueixen “classe” social. Sovint és en els medis econòmicament discrets –ni els més poderosos ni els més febles– on trobarem més preocupació per aquesta mena de temes.

La majoria, però, ara “marca en vermell” no pas un text imprès, sinó un programa de televisió. És potser el tema de conversa més freqüent en moltes reunions, i això explica la difusió de les revistes que, pràcticament, només es dediquen a informar i a xafardejar sobre allò que ha passat, allò que passa i allò que passarà als estudis. Participar en una d’aquestes tertúlies i no estar al corrent de l’últim fet televisiu és quedar exclòs de la conversa.

Quan d’aquí a cent anys no hi hagi televisió, si algú descobreix aquest article podrà interpretar-lo com nosaltres interpretem el comentari de Flaubert sobre els lectors de diaris del seu temps.