Opinió

Tal dia com avui del 1980

JOSEP MARIA ESPINÀS

Pere i pedra

Demà és sant Pere, i, com que s’escau en diumenge, serà festa per a tothom, sense les discussions que ha hagut de patir el seu sant veí de calendari, sant Joan. El fet que la revetlla de Sant Pere sigui com una “torna” de la de Sant Joan ens ha fet oblidar força que, abans d’imposar-se aquest estil de festa, sant Pere era molt important a Catalunya. Moltíssimes parròquies del nostre país li són dedicades, i amb el nom de Pere foren batejats els nostres reis i personatges medievals il·lustres.

Si sant Joan és el foc, sant Pere és –etimològicament– la pedra, i és curiós que n’hi hagi tantes d’alçades per a honorar-lo; citem, entre les construccions més notables, els monestirs de Sant Pere de les Puelles i de Sant Pere de Roda, però la quantitat de petites esglésies i modestes ermites posades sota la seva advocació és immensa.

Com és sabut, sant Pere no es deia Pere, sinó Simó, i el nom li fou donat per Jesús, un nom que d’alguna manera el petrificà; perquè cal tenir en compte que de fet no es tractava de pedra, entès el mot en l’accepció d’objecte “independent” –que pot ser llançant, pot lliscar en l’aigua, etc.–, sinó més exactament de “roca”, o sigui conjunt petri. A partir de la petrificació de Simó es pot justificar o discutir la història de l’Església.

El mot pedra està abundosament incorporat a multitud de cognoms i de topònims catalans. Alguns cognoms són claríssims: Pedrals, Pedregosa, Pedrell, Pedret, Pedrerol, Pedró, Pedrosa, Pedreol, Pedrola, etc., i també els noms de lloc Pedrafita, Pedraforca, Pedralbes, Pedralta, Pedret, Pedrinyà, les Pedritxes, cala Pedrosa, etc., però hi haurem d’afegir tots els que tenen la gràcia de les formes arcaiques de “pedra”: Perafita, Perafort, Peralada, Peralba, Paralta, Peramea, Peramola, el bonic Peranera –pedra negra– de l’Alta Ribagorça, Peratallada, Peracaula (pedra càlida)… i el Turó de la Peira, i l’Hostal de la Peira de la cançó, i Peiró, Peirats, Peira-roja…

És probable que molts posseïdors d’aquests cognoms no tinguin present el seu significat. El costum emboira la visió de les coses. Molts Fuster no pensen en l’ofici quan diuen el seu cognom, ni el Serrat pensa en la serralada, el Capdevila en un indret del poble, el Montllor en una muntanya de llorer, en Falgueres en la planta, ni Almirall pensa en la mar o l’Abat en un monestir, ni en Llobet en un llop petit…

El cognom que duem vol dir “jo”, i a tot estirar “nosaltres”, però jo recomano la lectura d’Els llinatges catalans (Raixa), de Moll, als Anglada (“raconada”), Codina (“capa de terra dura, difícil de treballar”), Fradera (fredera: “lloc on fa fred”), Sospedra (“sota la pedra”)…

Felicitem, doncs, tots els qui, de nom o de cognom, es diuen “pedra”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.