La renovació del PP arriba massa tard

La retirada d’Eduardo Zaplana de la primera línia política és el paradigma del recanvi en el PP. Amb Zaplana plega tot un grup de poder dintre del partit i es posa en quarantena la seva estratègia. Una manera molt determinada de fer política ha fracassat i Rajoy intenta posar punt final a la crosta heretada de José María Aznar, a la qual s’han sumat personalitats de l’entorn de la presidenta de la Comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre. Surten: Juan Costa i Manuel Pizarro. Entra: Soraya Sáez de Santamaría. Pugen: Javier Arenas, Francisco Camps i Alberto Núñez Feijoo. Només queda Ángel Acebes de l’estructura del Partit Popular d’abans de les eleccions, i és més que probable que l’encara secretari general del partit acabi també marxant.

L’anunci de retirada de Zaplana va anar acompanyat ahir del distanciament públic de Rajoy de la vella guàrdia. En una entrevista a RAC 1, Rajoy va avalar les converses entre els governs català i valencià sobre finançament autonòmic i es va mostrar comprensiu amb les necessitats d’aigua de l’àrea metropolitana i amb el transvasament, fins a Barcelona, d’aigua de l’Ebre. En un senyal encara més explícit de distància respecte de l’ala dreta i més agressiva del PP, també a Catalunya, va desmentir que Daniel Sirera fos el seu candidat a presidir el partit al Principat. El canvi en la manera de fer de Mariano Rajoy és remarcable, i més davant un procés congressual que no li serà gens fàcil. Fins i tot si finalment –i tal com va anunciar– Esperanza Aguirre decideix no presentar-li batalla pel lideratge.

Al PP s’està configurant un panorama que, paradoxalment, hauria plagut a l’ala més “moderada”, que ara ja ha marxat. Josep Piqué a Catalunya i Jaume Matas a les Illes Balears haurien sigut algunes de les cares que Rajoy hauria pogut aprofitar. És una llàstima, especialment perquè a Catalunya el panorama és desolador. Al PP de Catalunya la renovació li arriba massa tard. I al PP espanyol haurem de veure si el canvi de cares i la suavització en les formes van acompanyats d’un discurs que no es basi a atiar l’odi contra Catalunya i menysprear la llengua i la cultura catalanes. Si no renoven el discurs, servirà de ben poc la renovació de persones.