Editorial

La ‘rebel·lió’ dels fiscals

La negativa frontal i rotunda dels quatre fiscals del Tribunal Suprem encarregats del judici del procés a aplicar la llei d’amnistia al president Carles Puigdemont i altres aprofundeix en la fractura que una part del món judicial està obrint respecte als poders de l’Estat establerts i regulats a la Constitució Espanyola de 1978. No és una sorpresa, en general, atès que una part de la judicatura ja havia advertit amb antelació que s’oposava a l’amnistia i que faria tot el possible per impedir-ne l’aplicació. Tampoc ho és en el cas dels fiscals esmentats, Fidel Cadena, Javier Zaragoza, Consuelo Madrigal i Jaime Moreno, ja que ells van ser els pares intel·lectuals de l’acusació inicial de rebel·lió, ells van convertir l’informe final de la fiscalia en el judici en una proclama política per la unitat d’Espanya i van criticar la condemna per sedició, ells es van oposar després als indults i també ells s’havien manifestat contra la llei d’amnistia. Ara, s’enroquen contra la lògica dels fets en què “l’enriquiment” i el “lucre patrimonial” de Puigdemont, Comín, Puig, Junqueras, Turull, Romeva i Bassa és “indubtable”, així com el “perjudici als interessos financers de la UE”, i per això neguen que es pugui aplicar l’amnistia pel delicte de malversació de fons.

La posició dels fiscals és, doncs, previsible, però no determinant, perquè prevaldrà el criteri del fiscal general i sobretot perquè serà el que acabin determinant els tribunals el que avaluarà l’aplicació efectiva de l’amnistia. El que sí que és rellevant és que els fiscals, que són per definició garants del compliment de la llei, deixin de banda tan explícitament el seu deure quan la norma, aprovada per les Corts, signada pel cap d’estat i publicada al BOE, els desagrada. I que s’hi enroquin fins a provocar una rebel·lió encoberta que fracturarà la fiscalia i esquerdarà l’estat de dret a Espanya. La seva posició, la del jutge Llarena amb les ordres de detenció i les que s’intueix que les poden seguir conformen el retrat més punyent de per què hi ha un extens consens que la justícia espanyola i el poder judicial no van fer la Transició el 1978, ni l’han fet encara; són continuadors de la tradició predemocràtica d’Espanya i això, a banda de soscavar-ne la credibilitat, planteja la urgència d’obrir un procés de reforma i regeneració del poder judicial.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.