Opinió

Tal dia com avui del 1980

JOSEP MARIA ESPINÀS

Neteja

Després d’haver inven­tat el por­ter automàtic, és evi­dent que cal inven­tar, amb la màxima urgència, el nete­ja­dor automàtic de vore­res.

La clàssica estampa de la por­tera regant i escom­brant la vorera del car­rer s’ha fet cada vegada més rara, bàsica­ment per la dis­mi­nució de por­te­res i, com­ple­mentària­ment, per la dis­mi­nució de la res­pon­sa­bi­li­tat d’algu­nes de les que sobre­vi­uen. Abans hi havia un cert orgull de por­ter de man­te­nir net el tros cor­res­po­nent de car­rer, un salu­da­ble orgull fomen­tat per un altre feno­men que també ha des­a­pa­re­gut: el diàleg entre por­te­res. En un moment deter­mi­nat del matí, les por­te­res sor­tien al car­rer i es veien, i natu­ral­ment xer­ra­ven, i, tant si vols com si no vols, entrava en joc la com­pe­ti­ti­vi­tat nete­ja­dora. Quan al número 216 van ins­tal·lar el por­ter automàtic en subs­ti­tució de la por­tera, un petit desert, una distància, un silenci s’establí entre les por­te­res del 214 i del 218. I així, de mica en mica, s’ha tren­cat la cadena de con­vivència que unia les por­te­res de l’Eixam­ple, i les que que­den han que­dat aban­do­na­des –sense la soli­da­ri­tat mati­nal– a la seva volun­tat indi­vi­dual de neteja, que en molts casos és una volun­tat més aviat feble. Hi ha excep­ci­ons, és clar: l’altre dia vaig veure una por­tera que no tan sols pas­sava l’escom­bra, sinó que es dedi­cava a ras­car enèrgi­ca­ment les jun­tes de les rajo­les de la vorera, i en tenia cura com si fos el seu men­ja­dor.

Ignoro si la regla­men­tació vigent deter­mina que les por­tes han de nete­jar el car­rer i si pre­veu, en cas que no hi hagi por­tera, qui ho ha de fer. En altres països, sí. A Gine­bra una dis­po­sició esta­bleix que les vore­res dels edi­fi­cis i les pro­pi­e­tats han d’ésser escom­bra­des abans de dos quarts de nou del matí, pels pro­pi­e­ta­ris, els llo­ga­ters o, en tot cas, per les per­so­nes desig­na­des per l’admi­nis­tra­dor o el pro­pi­e­tari.

La brutícia engen­dra brutícia. La inci­vi­li­tat dels qui llen­cen papers o dei­xa­lles al car­rer és afa­vo­rida per la visió de les dei­xa­lles que ja hi són. Llençar el pri­mer paper és –com llençar la pri­mera pedra– més difícil que llençar el segon.

Empa­ra­des per la regla­men­tació que ha res­trin­git l’horari de ser­vei, les por­te­res s’han anat tan­cant cada vegada més en el seu refugi, i la seva tra­di­ci­o­nal funció, que en certa manera tenia un caràcter de ser­vei públic, s’ha pri­va­tit­zat. Pot­ser era ine­vi­ta­ble. Però el que hem d’evi­tar és el pro­gres­siu –i col·lec­tiu– aban­do­na­ment de la res­pon­sa­bi­li­tat viària. Si a Gine­bra han orde­nat que en cas de nevada els pro­pi­e­ta­ris o els con­ser­ges han de nete­jar les vore­res al més ràpida­ment pos­si­ble, aquí tenim, en comp­tes de neva­des, una diària empas­ti­fada, i el des­em­pas­ti­fa­dor que ho des­em­pas­tifi bon des­em­pas­ti­fa­dor serà.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.