Opinió

De set en set

El fil roig que ens uneix

M’envien l’informe de l’última revisió mèdica el mateix dia que visito l’exposició de Chiharu Shiota a la Fundació Tàpies. Aquesta artista japonesa, que ha fet front a un diagnòstic de càncer, ha colonitzat tota la sala amb una teranyina de sang. S’escampa per les parets, pel sostre, per l’escala que hi porta, per la quarantena de cadires que ha disposat no com en un amfiteatre, sinó com ens asseuríem si poguéssim triar el lloc que ens donés la gana, de dos en dos, de tres en tres o apartats de la resta, encara que tots mirant en la mateixa direcció, cap a un horitzó encès enmig de solcs i túnels i forats. Shiharu Shiota practica el que avui coneixem com instal·lacions immersives però en un sentit molt artesanal: en fa prou amb fils de llana que tensa, trena i relliga per omplir tota una sala d’una atmosfera inquietant i subjugadora amb aquest deliri vermellós i unes quantes cadires de vell. “El meu art ha canviat des que vaig estar malalta”, diu ella, però també la relació que tenia amb el seu cos. Va començar fent motllos dels braços, les cames, les mans, els peus, i escampant-los per terra, pensant que “cada part concreta expressa més emoció de la que el cos sencer podria transmetre”. Però és en instal·lacions com aquesta, Cadascú, un univers, on més es reconeix: tots llançats cap a la mort, entrellaçats pel mateix patiment, però amb una casa a dins; cada un tot sol, expandint una vida esclatant. L’informe mèdic no em comunica res d’alarmant, a la fi, però quin bé que fa Shiharu Shiota per redimir la por del cos abans no se’ns giri en contra, per celebrar la seva irrigació formidable.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.