Enganxats

Jo no sé si Espanya entrarà o no entrarà a la NATO.

Sembla que el senyor Oreja –o sigui el govern d’UCD– ho vol, però això no té cap importància; Espanya entrarà a la NATO si ho volen els Estats Units. I, si als Estats Units els convé més de renovar uns pactes, els pactes seran renovats i la NATO ja vindrà més endavant.

Sigui quina sigui la decisió que prenguin –“ells”–, ens tocarà el rebre. Com ens tocaria el rebre si el dilema fos pactar amb els soviètics o entrar en el Pacte de Varsòvia.

La incorporació a la NATO és més espectacularment negativa, perquè les obligacions de l’Estat espanyol serien més “oficials” i més visibles: multiplicar les bases i “guardar” tot d’armes atòmiques repartides pel territori, augmentar notablement el pressupost militar, esdevenir blanc obligat en el cas d’una confrontació armada entre els dos grans blocs, etc. Tot això en uns moments en què alguns països europeus han iniciat un moviment de refús davant noves peticions nord-americanes de col·laboració bèl·lica i, en definitiva, la NATO ha deixat de ser una “il·lusió” occidental i el seu prestigi va de baixa. Potser es tracta, entre d’altres avantatges, de poder instal·lar a Alemanya soldats més “barats” que els que actualment hi tenen els Estats Units.

Si no s’entra a la NATO, però, no ens estalviarem els problemes, perquè tot fa pensar que el govern espanyol ja ha obert les portes a la progressiva dependència política, militar, econòmica i tècnico-industrial dels Estats Units. I nosaltres no ens podem desenganxar d’aquesta operació, ni podem reclamar una informació completa i veraç, ni podem formular la nostra protesta des del punt de vista de Països Catalans.

Perquè no tan sols no ens podem desenganxar, sinó que la política del govern ens enganxa de ple. Sembla que a Mallorca es faran noves instal·lacions –relacionades amb els míssils– d’extraordinària importància, les obres de les quals ja han començat; i també hi ha indicis que no s’escaparà de l’“afectació” algun sector del Pirineu.

Jo penso que som molts els qui no volem lligar-nos de mans i peus amb cap bloc que perpetuï una situació opressiva i sigui un fre a la recuperació veritable de la nostra identitat nacional. I diríem que no si se’ns presentés un referèndum honestament plantejat.

I el referèndum correcte no és preguntar OTAN sí o OTAN no, sinó si volem a través de l’Estat actual caure en el carreró sense sortida dels interessos dels grans blocs –que no són els nostres– o si volem l’alternativa d’una Europa reorganitzada amb visió de futur, en la qual puguem fer un paper modest però d’acord amb els nostres propis objectius.

Això no ens serà preguntat. ¿Hi ha alguna remota esperança que siguem capaços d’afirmar-ho pel nostre compte? Abans que el nostre país sigui una mica més, encara, minat d’ocupació?