Dolor per Santa Coloma

La visita del president de la Generalitat a Santa Coloma de Gramenet ha servit per a replantejar-nos la desastrosa situació en què es troba aquesta ciutat –com d’altres enormes aglomeracions al voltant de Barcelona.

Una colla d’anys d’anarquia, lligada amb l’allau d’immigració, organitzà una “desorganització” tan terrible que no se sap com començar a posar-hi remei. Més ben dit: potser se sap, però no es pot. L’ajuntament només disposa de divuit milions de pessetes per a invertir aquest 1980. I la Generalitat tampoc no té diners. Quant a l’Estat, la gent de Santa Coloma podria dir la frase popular: “a casa seva el coneixen”. Perquè, si es tracta d’escoles, serveis mèdics, de correus, culturals, etc., l’existència d’una administració estatal és molt difícil de reconèixer a Santa Coloma.

S’ha aconseguit de crear un món urbà desproveït d’eines de convivència, i això facilita enormement un procés de degradació. Pensar que les plataformes col·lectives usuals puguin ser les discoteques és realment amoïnador. En una ciutat que gairebé té 200.000 habitants, quants centres civils i culturals hi ha? Quantes societats, ateneus, etc. ofereixen possibilitats de contacte, de formació i d’estímul a la joventut? És concebible una ciutat d’aquestes dimensions sense una programació de teatre, de concerts, d’exposicions artístiques? Hi ha, això sí, un bar a cada xamfrà, i sospito que els problemes de la situació laboral augmenten l’alcoholisme, que ja existia provocat, segurament, per la frustració individual i ambiental. I també hi ha, és clar, la televisió. Sense centres de retrobament i de creació de consciència col·lectiva, la immensa majoria dels ciutadans de Santa Coloma es deuen relacionar amb el món a través de la passivitat televisiva.

Tot això és un greu problema polític, condicionat –com tants problemes polítics– per l’economia.

Un dels obstacles més greus per al desenvolupament de la nostra societat és la precària situació econòmica dels ajuntaments, amb els quals el govern d’UCD practica la restricció de recursos econòmics i financers. És una actitud que ha estat tradicionalment compartida per d’altres governs, i que arribo a pensar que no depèn del color que tinguin. És l’aparell estatal, que vol tenir a ratlla la capacitat de decisió municipal. En algun país, els ajuntaments tenen dret al vint-i-cinc per cent dels impostos de l’Estat, i cada un, per tant, disposa d’uns mitjans per a programar i realitzar els seus plans de progrés. Aquí, llegim cada dia els diaris que els alcaldes van periòdicament a Madrid a demanar almoina.

Ens tenen agafats per la butxaca. És una tàctica essencialment “conservadora”, i l’estira i arronsa perpetu és usat com una arma antiprogressista. No és amb paraules, sinó amb diners, com es fa la justícia democràtica; per això ens regalen les paraules, però ens regategen els diners.