Som 10 milions
La conveniència
Vivim sota la dictadura de la conveniència, una tendència mesquina d’entendre la nostra vida personal, íntima, i també política. No és fàcil prendre distància d’aquesta forma de construir les relacions humanes, forma que esdevé, alhora, el moll de totes les nostres fantasies. De petita a gran escala, el si convé és una fórmula que ha après a aguantar qualsevol sospita de controvèrsia moral o cognitiva. És en allò que convé on l’absurd i la cobdícia troben la comoditat necessària per perpetuar el seu deliri... La mesura d’allò que convé, de tan interminable, acaba sent profundament grollera. El més greu d’aquesta forma d’escollir és quan la conveniència encapçala bona part de la nostra vida política i es consolida, alhora, com un dogma postmodern, com un oracle definitiu que ordena els nostres actes.
El turisme és una de les formes del deliri que patim a Catalunya, on la conveniència és una llei que no té cura del benestar emocional de les persones, ni tampoc dels recursos propis del territori. El problema del turisme és tan sols un símptoma d’aquest deliri endèmic. A la Costa Daurada, el projecte del Hard Rock és la materialització d’un altre brot psicòtic on se’ns vol fer creure –contra tot principi de realitat– que una casa de jocs és el millor per a nosaltres: per al nostre país, per a la nostra cultura, per a la nostra economia... La sensació general de qui viu en la conveniència és no poder interrompre allò que potser no li convé. Com si vingués donada per un gen hereditari, la conveniència es desenvolupa a l’organisme en forma de tolerància acrítica. Resistent a la incertesa, aquesta aprèn a perpetuar-se dins del teixit social com un mandat que la història imprimeix una vegada i una altra.
L’obstacle principal de repensar el turisme a casa nostra es troba en la creença estructural que el turisme és una cosa que es té –no una cosa que s’esmena i que, per consegüent, pot transformar-se–, sinó que es té i s’ha de conservar, encara que sigui amb una solució de formol.
La cobdícia en nom del bé comú respon a un deliri que, lluny de promoure un món més sa i més just, produeix el contrari: la influència desmesurada d’empreses en la governança de les ciutats, l’empobriment de la cultura local, la precarització dels llocs de treball o l’agreujament de les condicions ambientals, entre desenes de raons més.
Repensar el turisme ens hauria de portar a contrarestar el deliri de la conveniència per donar pas a noves formes d’enriquir la nostra terra i les nostres cultures, sense apedregar-les... En una de les poques entrevistes que Byul-Chul Han va concedir a Barcelona, recordo quan li van preguntar què opinava sobre Carles Puigdemont. El filòsof coreà va respondre que si l’obliguessin a ser president senzillament desmantellaria l’aeroport, i que prohibiria que els creuers s’aturessin al port. També va assegurar que provocaria nevades a les fronteres perquè els turistes deixessin de tenir ganes d’entrar-hi. Aquesta seria una independència real, va dir.